Demano disculpes d’entrada, perquè aquest escrit tira de tòpics. A més, pot ser polèmic en almenys dues ciutats que m’estimo molt i em  son extremament properes. La meva intenció és només defensar la innovació. No la tecnològica, sinó la que és més important: la d’actitud, o sigui, de procediment.

Primer tòpic lapidari: «rinovare o morire». Així és. Si continues en el teu èxit (?) ets mort. Potser demà o potser en cinc minuts, però ets mort.

Escric això (dispenseu que no digui article, ni post, ni altres endergues) dijous de Corpus. Patum. He passat molts anys pelant-me l’espatlla sota la Guita Grossa, en aquestes dates, però en fa encara més que en sóc exiliat compromès (!) tot i que això no em dona legitimitat però sí llibertat per parlar-ne. La Patum, una de les festes més tradicionals i conservadores del país, no hauria sobreviscut sense la innovació. Enguany, es celebra el 150 aniversari dels gegants vells incorporant una música la melodia de la qual ha cedit expressament Bruce Springsteen. Els integristes de la immutabilitat de la festa han posat, lògicament, el crit al cel. Tanmateix, els gegants vells no hi serien ara -qui s’ho pot imaginar- si no hi hagués també la parella de gegants «nous» amb qui fan quartet. Molts dels que blasmen els canvis no recorden que fa ben poc que s’han introduït (o reintroduït) algunes de les músiques més populars del tira-bol, o que fa ben poc s’han esvaït els xiulets de protesta per la innovació musical en el ball de maces a la Patum de lluïment.

Segon tòpic: la Patum perdura perquè ha innovat contínuament en la seva història. La gent se l’ha fet seva perquè l’ha canviat segons els seus propis gustos i necessitats, àdhuc de forma inconscient.

Igualada, Capital Europea de la Pell de Qualitat. Escola d’Adoberia -la Teneria- referent mundial de formació de tècnics, i, per molts anys, la única en llengua castellana. Una quantitat gens menyspreable dels actuals adobers i tècnics de la pell a Llatinoamèrica s’han format a Igualada, i encara tenen els seus textos i professors com a referents. Com en el cas de Berga, també em crec amb la llibertat -no la legitimitat- de parlar-ne. Tot l’entorn global de la pell ha canviat significativament en els darrers decennis, i en l’actualitat l’escassedat de tècnics autòctons i l’estroncament del flux d’estrangers que es venen a formar a Igualada comprometen seriosament la viabilitat i credibilitat d’una de les potes en que la marca Pell/Igualada es sustenta: la formació de nivell universitari i la recerca que porta associada. Som aquí.

Tercer tòpic: Si no fas res diferent, tot continuarà igual.

Potser ja toca pensar-hi: què cal fer diferent per revertir aquesta situació? Potser no és la situació més feliç que un alumne de màster que ve de l’altra banda de món es trobi que no pot ni tan sols ensumar el que es cou dins les adoberies d’aquesta Capital Europea de la Pell. Seria aquest un valor afegit? Poder fer pràctiques en un proveïdor de Louis Vuitton?

Ja sé que és més còmode pensar que d’això no se’n treu res, que cap adoberia esbombarà els seus secrets tecnològics a canvi de res. Però la perillosa tendència de les noves matrícules a zero va més enllà de la viabilitat dels estudis d’adoberia integrats a la UPC, va a la línia de flotació de la credibilitat de la marca.

Altre cop el primer tòpic, i tanquem el cercle: «rinovare o morire».