Raquel Lúa, una noia joveneta joveneta, menudeta, vestit llarg vermell, peus descalços, aparentment tota fragilitat. Tota fragilitat fins que obre la boca i comença a cantar. I no és que la Raquel tingui un xorro de veu ni una gran potencia (i menys el divendres que estava molt constipada, amb tos inclosa i que va fer un gran esforç per aguantar el concert sencer). El que de debò transmet la Raquel és una gran passió. Ens presentava el seu disc “Ruegos y demás” i en unes lletres molt treballades, molt riques de matisos, de girs, ens parla d’històries de vida, d’amor, amb estrips profunds a l’ànima, amb penes, amb alegries i llàgrimes i sospirs i vermells molt vermells de sang intensa, de nits i sentiments i de plors i de vida i de tot (“¿què me quedará si las caricias callan?”). I tot vestit amb tons aflamencats, mediterranis, amb matisos caribenys i alguna ombra zíngara, passatgera… Les seves cançons (ella n’és l’autora) passen en un moment de la copla més íntima a l’havanera pausada i plena de llum, amb una pinzellada de bossa nova aquí o allà aquell aire mig celta que intueixes i no saps d’on ha sortit. La Raquel és com una ‘cantaora’ menudeta que no fa cante, com una cantant de fado que no canta fados o com aquella noia que pots trobar al metro o la cantonada de qualsevol dels nostres carrers i que mai sospitaries que tingués aquesta capacitat de que murmurar sentiments, de llegir l’ànima i de dir-ho com qui no vol amb la seva veu dolça i forta alhora.
De fet, a les cròniques que trobo per Internet veig que diuen que té una veu melismàtica (“Dit de la seqüència o del dibuix melòdic molt ornamentats “, segons el diccionari) i, a part de que acabo d’aprendre una paraula nova, hi estic d’acord.
I molta part d’aquesta ornamentació va a càrrec dels seus companys de viatge: Amaia Miranda, guitarra (i productora del disc), Yeray Hernández, guitarra i mandolina, Marco Boi al contrabaix i Glòria Maurel a les percussions. Tot ells acaben de cosir d’una forma simple, però magistral, el ric vestit de les cançons de la Raquel, simples d’estructura i profundes d’intencions i de matisos. Una col·laboració riquíssima que va fer que el concert de divendres ens passes com un sospir (almenys a mi). Raquel Lúa, un descobriment, una veu que ens arriba de Nou Barris i que afegeixo a la que ja comença a ser llarga llista de veus joves catalanes del moment. Totes elles, i la Raquel en particular perquè era la que no coneixia, ens asseguren un futur esplendorós pel que fa a la música nostra de cada dia.
Acabo amb una estrofa que em va arribar especialment:
“Te quiero porque me quiero.
Te quiero porque me quieres.
Te quiero porque te quieres.”
Amén!
Pep Tort
