23 d’agost del 2020. Diumenge de Festa Major sense festa. Tot es diferent en aquest any 2020, tan llarg i inesperat, lligat ja per sempre a una devastadora pandèmia.
A l’església gran, aquest migdia, no hi ha gaire gent i encara espaiada per l’anormalitat de la “nova normalitat” que toca viure. Missa cantada com a comiat senzill i auster, ha dit el mossén, d’una entitat tants anys lligada a la ciutat d’Igualada.
El temple es guarnit de manera inédita i l’aire s’omple de reminiscències i d’una certa nostàlgia perque es també l’última cantada de l’Schola Cantorum. La vella Schola Cantorum acaba el seu trajecte perquè no hi ha relleu a les veus que s’apaguen per l’edat i per les moltes baixes que els anys van fent perquè la llei de la vida és sempre inexorable.
Avui, en aquesta cerimònia gairebé intima, plena d’emocions potser amagades pel que significa sempre un punt final, l’Schola dona el camí per acabat després de vuitanta anys d’escampar en mil llocs diferents les seves cantades.
Hi ha, segurament, en aquesta hora, moments que trasbalsen les cares dels que canten. I també els ulls i la mirada i les mateixes veus. I quan tot acabi, les abracades tindran un sentit especial que només ells saben. No es estrany que aquest missa cantada tingui notes de lament. Es l’ultima que canten i es un adéu.
Un bocinet de la història cultural d’Igualada s’esmicola aquest migdia càl.lid. L’Schola Cantorum plega. Potser es el final que s’anunciava des de fa temps en cada baixa vital d’un dels seus components. Però, quan arriba l’hora, aquesta hora de l’adéu, es fa inevitable que mirin enrera, que recordin el camí fet, i que l’emoció els envaheixi a tots. Hi ha moments que els cors, si són humans, s’esquerden.
Avui, en aquest magnífic temple, els silencis esdevenen instants llargs de respecte i agraiment. Una mena de rèquiem pels que n’han cantat tants tantes vegades en aquesta mateixa basílica de Santa Maria, que era quasi com casa seva. Final digne, d’una senzillesa que el fa gran pel rastre que deixa l’Schola. La música de l’orgue, que interpreta magistralment Joan Paradell hi posa un punt final memorable.
Des d’ara, de l’Schola Cantorum se’n parlarà en passat. Alguns recordaran el seu naixement quan un grup de cantaires, de la má del mestre Joan Just -el recordat mestre Joan Joan Just, tan entranyable a Igualada pel seu “Himne del patge Faruk”- , van decidir començar el camí. D’altres pensaran en les desenes d’homes igualadins que a llarg dels anys han cantat en aquest Cor de manera generosa i sempre altruista, i també hi haurà que ho mirarà tot amb una certa melangia. La vida es així, arriben els cabells blancs, les mirades potser es tornen nostàlgiques pel camí fet, pas a pas, deixant rastre. I ara, dir adéu, cantant qui sap si amb alguna llàgrima amagada. Emoció íntima. Punt i final.
La página queda escrita. L’obra del mestre Just es part de la història d’aquesta Igualada que ell estimava. I que, sortosament, tanta gent ha estimat, estima i estimarà encara.
Tot té un principi i tot té un final. Avui, el de l’Schola Cantorum. Festa Major 2020. 80 anys. Queda, però, l’agraiment de la Ciutat i de molta gent. Queda la medalla al cor d’un bon servei per a cada un dels components que hi han cantat al llarg de tota la seva història
Diem adéu a l’Schola Cantorum. Adéu i gràcies.
Carles Ma. Balsells i Castelltort
Un sentit adéu i profund reconeixement per a tots els cantaires que han portat el nom d’Igualada arreu, com a dignes ambaixadors.