Joan Ordi
L’ésser humà és subjecte de responsabilitat ètica. La raó es troba en la seva pròpia condició de persona, que es reflecteix en diferents dimensions interrelacionades, com ara capacitat de comprendre la realitat i el sentit de les coses, llibertat per determinar el seu propi destí, consciència de la diferència objectiva entre el bé i el mal, necessitat de construir una felicitat vinculada a la veritat, al bé i a la justícia, conformació de la pròpia individualitat gràcies a la mediació de la família i de la societat, etc. Etimològicament, “responsabilitat” vol dir capacitat per respondre adequadament. I, en el cas dels humans, es refereix a les preguntes que la vida mateix ens planteja. Per experiència sabem que ens cal flexibilitat biogràfica per anar copsant amb més profunditat els diferents matisos, l’abast i la darrera significació d’aquestes qüestions transcendentals que ens acompanyen sempre. Volem plantejar-nos, doncs, avui dues interpel·lacions ètiques que provenen de la protecció del medi natural. Es tracta d’una visió personal, però no merament subjectiva, com esperem.
En primer lloc, al medi natural devem la nostra existència, que s’emmarca, òbviament, en el context de l’aparició i evolució de la vida a la Terra (vegeu Juan Luis Arsuaga, Vida, la gran historia). La biosfera ens precedeix no només temporalment, sinó com a condició de possibilitat indispensable: sense aquesta prima capa de pocs quilòmetres, suma de tots els ecosistemes de Gea, no hauríem pogut arribar a l’ésser. I el reconeixement d’aquest fet científic ens planteja una reflexió filosòfica: tenim una existència rebuda, no pas autoengendrada, i no la podem conservar ni desplegar de manera independent de les vicissituds mediambientals del planeta. Sembla més correcte, doncs, en termes ètics desenvolupar una actitud d’agraïment envers el medi en què i gràcies al qual som. És cert que l’agraïment requereix un context d’assignació de mèrit personal i no s’escau aplicar-lo literalment a una realitat impersonal. Nogensmenys sí que correspon a un ésser que entén les lleis i els mecanismes de l’evolució admetre que depèn d’elles i educar les noves generacions en una actitud de valoració, cura i preservació del medi natural. No cal personalitzar la Terra per derivar-ne drets i exigències cap als humans: només cal que la nostra espècie reconegui les obligacions que la lliguen èticament a una vida que li ha estat donada gratuïtament i que se’ns presenta com el resultat d’unes condicions antecedents d’ajustament molt fines que cal respectar.
En segon lloc, les característiques de les espècies humanes del passat i de l’homo sapiens sapiens actual revelen l’emergència d’una novetat en el regne animal: som capaços de situar-nos davant la realitat amb consciència de totalitat (vegeu Stephen Hawking, El gran disseny). I això implica que podem transcendir tant les percepcions particulars de cada moment com els interessos merament personals. La nostra espècie es troba inclinada, de natural, cap a l’objectivitat, cosa que ens predisposa a cercar la veritat de la realitat en si, encara que ens resulti difícil i complex d’aconseguir-ho. Altrament no hauríem desenvolupat ni la reflexió filosòfica ni el coneixement científic, ni les altres àrees d’exploració de la realitat que en pocs milers d’anys la humanitat ha dut a terme de manera intensa i extensa. La necessària protecció del medi natural forma part de la comprensió objectiva de la realitat a què estem obligats èticament en virtut de la nostra condició humana. Si la natura ha donat lloc a un ésser capacitat per comprendre-la i valorar-la correctament, no podem exonerar-nos de la responsabilitat ètica que brolla del coneixement que assolim.
En tercer lloc, la naturalesa eusocial de la nostra espècie converteix l’ètica en l’àmbit de la responsabilitat col·lectiva, i no només individual (vegeu Susan George, Informe Lugano). Com a espècie ens trobem sempre sota la interpel·lació de la humanitat en el seu conjunt, cosa que també inclou les futures generacions, la veu de les quals estem obligats a escoltar a l’avançada a partir de les conseqüències previsibles de les decisions que prenem en cada present. La possibilitat de la vida humana en la biosfera es tradueix en l’exigència de continuar fent possible una existència humana de qualitat en el planeta. Responsables dels altres no ho som només de manera sincrònica, sinó també diacrònica. Per això hem d’intentar rectificar els errors mediambientals del passat, prevenir desastres ecològics, regenerar les fonts d’energia, protegir els hàbitats en perill i llegar a les generacions futures possibilitats vinculades essencialment a la recerca de l’harmonia entre economia i medi natural. Ja no podem compartimentar ni desvincular ecologia, economia i política. I la dignitat ètica objectiva de la nostra condició humana així en ho demana clarament.
En conclusió, la humanitat està assolint una nova consciència ètica global (vegeu Hans Küng, Una economia decente en la era de la globalización), que ens sol·licita generar una actitud d’agraïment envers el medi natural, una voluntat d’objectivitat i imparcialitat envers la realitat en la seva globalitat, i una responsabilitat intergeneraccional que garanteixi una vida humana de qualitat a les noves generacions. Ni l’economia ni la política econòmica poden tancar el cor al clam de la Terra i de la Vida. Cal, doncs, que les administracions del país i dels municipis s’hi mostrin coherents. Ordenar l’economia al marge de l’ecologia ja ha esdevingut, avui dia, sinònim de mala política. De la bona política s’espera, en canvi, una administració de la casa comuna de tots que no sigui prepotent amb el medi, que s’ajusti al coneixement objectiu del real, que no persegueixi interessos partidistes ni egoistes, i que tingui en compte les veus crítiques, ja en part ben audibles, de les noves generacions.
