Juan Carlos González
La tardor va deixar un gust de llibertat individual i col·lectiva que només els necis i pèrfids critiquen. Colze a colze, la lluita va ser compartida des de diferents nivells socials i ideològics. L’objectiu, només un, era exercir el dret inalienable de decidir, un dret que donen les mares als fills i que els estats, només amb la violència, poden resistir, però mai aniquilar. Riuades de gent – com deia la cançó – van apoderar-se dels carrers, de tots els carrers de la terra catalana compartida. Aquell octubre era el bressol de la república que totes portàvem al cor. Aquell octubre va ser un pas endavant que ja mai més tornà a ser un pas enrere, un pas que segueix viu, malgrat tot.
L’hivern, però, arribà i amb força. Nevades fredes sobre l’esperit calent de la revolució. Derrotes institucionals que ens portaren la tristor. Nadal gris i carrers grocs. No eren les llums: aquest cop era la indignació que tornava a sortir al carrer. 155 raons per dir prou i només una per seguir lluitant: la llibertat. El fred i la foscor de l’hivern només es combat amb el caliu de la llar de foc, llar que continua viva mentre veiem que el dimoni, vestit de justícia, empresona la llibertat d’expressió i investiga a innocents. La lluita, però, no és un desig ni una voluntat. La lluita és l’acció obligada que sorgeix quan t’ho han tret tot, menys la vida. I és la vida el motiu pel qual seguim lluitant.
Deia un filòsof francès que la política és la continuació de la guerra però per altres mitjans. No queda dubte que el règim del 78, camuflat sota la bandera i la pàtria espanyola, continua la guerra que el franquisme no va poder acabar. Aquesta guerra dura i durarà anys, per això som aquí, perquè nosaltres som el motiu pel qual la guerra s’endureix. Empren els mecanismes judicials d’una justícia cega d’un ull però no de l’altre, perquè no volen afrontar amb paraules una decisió que, a nivell de carrer, ja han perdut. I fan presoners polítics jutjant-los per dur a terme la voluntat de més de dos milions de persones, però la voluntat no defallirà amb els empresonaments.
L’hivern s’acaba amb la primavera. El fred se’n va, torna la llum i neixen les flors. És l’esperança de continuar vivint, malgrat tot. La por que emana de l’odi de l’adversari ja forma part de nosaltres, perquè l’odi és un punyal cec que divideix. Però la lluita per la llibertat és quelcom més fort que l’odi perquè la llibertat necessita de la col·laboració. I és la col·laboració per assolir la llibertat el motor que fa que aquesta guerra encara no s’hagi perdut. Continuem lluitant per la república, que té sang de llibertat, llibertat que un estat ens vol treure. Avui els catalans, demà a tothom.
L’1 d’octubre vam demostrar que la voluntat inalienable dels individus compartint la lluita no pot ser aturada. L’1 d’octubre vam entendre que només ens necessitem a nosaltres mateixos, perquè som nosaltres l’alfa i l’omega de tota societat, de tot estat possible. I ningú es mullarà per nosaltres perquè ningú entén el dolor de la repressió fins que la pateix directament. Però ara que ja ens hem demostrat que som capaços d’actuar com a societat, fem nostra la república perquè només serà nostre allò que segui comú. I no patim: en la lluita per la llibertat, només els necis i els pèrfids quedaran enrere. La primavera catalana ja és aquí, visquem-la, fem-la possible: que la llibertat brolli per tota la terra republicana!
