Catalunya ja té govern. Salvador Illa (PSC) serà el 133è President de la Generalitat de Catalunya al haver assolit la majoria parlamentària de 68 escons per a tal efecte amb el suport d’ERC i els Comuns. Així, els socialistes recuperen el Govern després de 14 anys a l’oposició en els que han sortit ben parats dels envits de El Procés. S’obre un nou cicle polític (i social).
Aquest podria ser perfectament un breu titular que alegrarà a alguns i empiparà a uns altres. Tot i que el fervor de l’independentisme s’hagi desinflat en els últims anys, la societat civil continua profundament dividida per qüestions relacionades amb l’eix nacional més que per qüestions relacionades amb l’eix esquerra-dreta. Sigui com sigui, vivim en uns temps on regna la polarització, que perverteix la política quan tolera la mentida i l’insult, i que enfronta a les persones quan la por crea l’odi. A curt termini, no hi ha cap panacea per frenar l’onada reaccionària que arriba al vell continent a tenor dels resultats electorals de les darreres eleccions europees que van evidenciar un auge de la dreta radical i una crisi profunda de les esquerres. Però sense ànim de ser pessimista, és cert que a Catalunya s’inicia una nova etapa. Amb els últims espeternecs de vida de El Procés, un moviment esgotat i amb una nul·la credibilitat avui per les promeses incomplides i les picabaralles dels seus messies, la tasca que té Salvador Illa per aconseguir el retrobament és prou important. Ara que ja coneixem els noms de l’executiu (dels quals algun que altre ha despertat certa polèmica), observem un intent d’heterogeneització política per a complir amb el mandat de «Servir i Unir» que els socialistes porten per bandera. Amb la presència d’alts càrrecs exconvergents i republicans, democristians, socialdemòcrates i independents, es pretén donar la imatge d’un govern transversal al servei de tota la ciutadania, i no només d’una part d’aquesta, com denunciaven els socialistes que han fet els governs processistes de Junts i ERC en els darrers anys.
A priori, la idea d’incorporar perfils diversos en un executiu per representar una sort de pluralitat que cerqui consensos amb la resta de forces polítiques és positiva, però complirà el nou govern amb els pactes de legislatura que va establir amb ERC i Comuns, dels quals es desglossen mesures urgents per Catalunya? A aquestes alçades de la vida, no ens hauríem de sorprendre quan veiem al PSC fent coses de dretes. Busquen que ens conformem amb engrunes quan podríem tenir el pa sencer. En qualsevol cas, el PSC (i el PSOE com a pare seu) és per antonomàsia el partit del reformisme suau, de la moderació i de l’entesa. Això explica que a l’Estat espanyol continuï sent el vot familiar de tota la vida, mentre que al nostre entorn europeu els partits socialistes s’han enfonsat (fins i tot desaparegut del mapa polític). En altres paraules, el PSC/PSOE continua guanyant eleccions per utilitarisme, no per popularitat. Ja ho va fer per frenar a l’extrema dreta i ara per frenar l’independentisme. En funció del context, oscil·larà entre esquerra i dreta modelant el seu discurs per guanyar suports de tots els entorns. Tot i que té un llarg recorregut històric dins l’esquerra, tal i com es defineix el seu votant de tota la vida, el PSC/PSOE vindria a ser allò tan estrany i fantasmagòric de la nostra tradició política que coneixem com a centre. El debat politològic sobre on situar al PSC/PSOE en l’espectre polític és ampli (i també molt interessant). Personalment, insisteixo en situar-los en el centre polític, amb receptes que contentin tant a esquerra com a dreta. Per tant, l’etiqueta «socialista» de les seves sigles és més un homenatge històric que una pràctica política diària. De qualsevol manera, el socioliberalisme, o el liberalisme radical del que ens parlaria John Rawls, ha sigut exitós. Vet aquí la seva supervivència a tot el territori, especialment a casa nostra, on estaven a l’ull de l’huracà quan l’independentisme guanyava i ara són primera força política. El PSC/PSOE sempre ha sabut desfer-se de les seves ignomínies. És el partit que millor ha fidelitzat al seu votant. Al Cèsar el que és del Cèsar.
En línies generals, Catalunya no pot esperar més. I quan diem això, no és un tema baladí. Cal pensar en gran. I pensar en gran no significa apostar per macroprojectes com el Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport o el Quart Cinturó, sinó que significa parlar d’allò del que no es parla i que afecta a la gent en el seu dia a dia: habilitar habitatges de protecció oficial i regular els lloguers habitacionals i de temporada; recuperar la sisena hora a les escoles i garantir la gratuïtat del menjador; inversió en sanitat, particularment en àrees clau com salut mental i dependència; reforçar el transport públic i apostar per l’eix ferroviari transversal que dinamitzi les connexions de l’interior; contenir el turisme de masses; finançament singular per tenir nosaltres el control de la caixa; fortificar la llengua i cultura catalanes en uns temps on retrocedeix inexorablement, entre d’altres tantes coses que cal fer. El Sí ambiciós dels Comuns i el Sí crític d’ERC contenien totes aquestes condicions, de manera que no han sigut un xec en blanc, ni una baixada de pantalons com ho volen dibuixar els de sempre. A partir d’ara, l’agenda del PSC ha de tenir una mirada de país que no deixi a ningú enrere. Un sector de l’oposició es dedicarà a fer soroll parlant de «salvar Catalunya», mentre que l’altre ha de continuar treballant per fer Catalunya gran. Les esquerres han de ser vigilants, i també exigents, amb el nou Govern. Considerem-ho un contrapès perquè el PSC no se’n surti de la línia recta.
Xavi Recio i Rodríguez
Politòleg i estudiant d’Arqueologia i Història (UB)
