No tots són iguals

És la primera vegada que m’expresso en mitjans locals i de forma escrita per dir la meva opinió sobre temes referents a la ciutat o la política local en general, i avui vull començar dirigint-me, sobretot, al jovent de la ciutat d’Igualada que aquest pròxim diumenge es trobarà davant una urna electoral amb poc interès pel que pugui passar als comicis municipals. Deixa’m explicar-te quina importància tindrà això i perquè la teva decisió serà clau pel futur.

En tant que politòleg, m’importa el que passa en política, però sobretot m’importa per la transcendència que té això en les nostres vides diàries. Sovint hi ha corrents de desafecció que fan creure erròniament que “tots són iguals” i que “no hi ha res a fer”. Això no és cert, i les diferents formes de governança en funció dels colors polítics demostren que aquestes afirmacions són just el contrari i molt injustes per aquells qui plantegen escenaris esperançadors de canvi.

Com a jove d’Igualada, saps i hauràs sentit que per exemple trobar un pis és complicat, i és cert. Els qui han governat la ciutat en els darrers dotze anys no han estat capaços d’ampliar el parc públic d’habitatge de la ciutat en un sol immoble, un fet que en els municipis de la resta del país no ha passat. També patiràs malauradament les peripècies del transport públic per anar a estudiar o treballar fora, una situació que no millora malgrat que ho denunciem tant com podem. Referent a treballar, cada cop som més els que hem de buscar-nos la vida fora, renunciant a crear un projecte de vida a Igualada perquè de feina pràcticament no n’hi ha. Sembla que el Pa, sostre, treball, té severes dificultats per aplicar-se a Igualada.

Si participes d’una entitat o associació, hauràs notat com de forma descarada se t’ha girat l’esquena i que aquesta no és una ciutat on el teixit associatiu tingui les coses fàcils, també pel que fa als barris. En el meu cas, soc orgullosament del barri Montserrat, un dels barris històricament oblidats de la ciutat. Com el meu, molts altres que veuen com la vida de la ciutat passa ben lluny de les nostres realitats diàries. De fet, podríem dir que la participació de l’Ajuntament s’ha limitat a un parell de visites de l’alcalde per inaugurar un banc i dues voreres a pocs mesos de les eleccions. I mentrestant, a la porta del barri, un antic hotel que va tancar fa 8 anys i que ocupa 5.600 metres quadrats plens de rates, brutícia i aigua estancada. Una metàfora de la falta de projecte polític de la ciutat?

L’alcalde en el seu darrer programa electoral prometia un nou Mercat de la Masuca, on està? Prometia que si guanyava faria un auditori, on està? Prometia nous habitatges socials d’INCASÒL, on estan? Prometia implementar els resultats de la consulta pel futur del rec, on està el futur del rec? Prometia renovar les rajoles del Passeig Verdaguer, on estan? Prometia una Residència Universitària, on està? Lluny dels grans titulars que no transformen la vida de la gent, un Biollac, viatges a Roma pagats amb diners públics i incompliments crònics, hi trobem una gran manca d’aptituds de gestió per planificar Igualada, som una ciutat amb un GPS sense actualitzar i continuem anant per carrers que ja no existeixen.

Els anys van passant, la gent jove d’Igualada busca oportunitats fora la ciutat i forçosament es veu obligada a renunciar a arrelar-se, minvant la identitat d’aquesta ciutat. En un estudi recent del mateix Ajuntament s’hi diu que “el 45% dels joves diuen que no viuran a Igualada en el futur”, pràcticament la meitat. Quin tipus de futur pot tenir una ciutat així? He començat interpel·lant al jovent, però acabo també fent-ho a les famílies i la gent gran que pagueu els impostos més cars de les ciutats mitjanes de Catalunya. Voleu que els vostres fills i netes puguin tenir projectes de vida a Igualada? El rumb actual dels darrers 12 anys no ho permetrà, i no ho dic jo, ho diuen els fets i les dades d’aquest llegat polític.

Cal una Igualada on la igualtat d’oportunitats no sigui una utopia, on les entitats tinguin espai, on la cultura sigui més que una festa electoral, una Igualada on poder viure recuperant els 1.600 pisos buits, una Igualada amb espais d’oci alternatiu i que prioritzi el comerç local a les grans superfícies. Queda més que clar que Igualada necessita un canvi per capgirar-ho tot si realment no volem perdre més generacions i temps. Això sí, si hi ha un canvi, que sigui útil.

Joan Mangues i Sempere