Poc se’n parla dels estralls psicològics i emocionals que provoca aquest confinament, especialment a les persones poc acostumades a la inactivitat, a estar tancades a casa, a les que han perdut el seu lloc de feina, a les que pateixen problemes psicològics previs, a infants amb problemes i dificultats, a totes les famílies que han perdut una persona estimada sense poder ni acomiadar-se’n, a aquelles que tenen amics ingressats i no saben si els veuran mai més o si la veïna de sota, que era molt gran, estarà bé… o simplement a aquelles mares amb custòdia compartida que pateixen l’absència de les seves filles.
Cuidar-se en una situació així no és fàcil i no sempre s’aconsegueix que el pànic i el desànim ens acompanyi dia a dia mentre veiem les xarxes inundades amb missatges positius com el “Tot anirà bé”, fet que ens genera més pressió i no ens ajuda a entendre ni gestionar el moment que patim i vivim i ens fa febles per afrontar el dia de demà.
No ens enganyem, per molt missatge de “Tot anirà bé”, cada dia és més dur. Ni tot va bé ara, ni tot anirà bé després. No podem dir que tot va bé quan centenars de persones moren cada dia, quan milers de persones passen aquests dies en solitud, quan sents el pànic d’infectar-te perquè has de treballar a la caixa del supermercat exposant la teva salut i la dels que tens a casa i quan saps que les conseqüències econòmiques que patirem tot el país seran horribles i haurem de començar de 0 de la mà d’un estat poc amic d’ajudar a les persones o petites empreses, però acostumat a donar la mà a les grans multinacionals per complaure a gent com Amancio Ortega però no pas a la veïna de sota per la que tant pateixes per si li mancarà alguna cosa o simplement, per si encara hi serà per saludar-te darrera de la finestra quan tot això acabi o serà un número més de les infectades que van passar a ser una xifra a les estadístiques de morts.
De veritat creieu que tot anirà bé quan veiem els sanitaris desbordats degut a les retallades sanitàries? De veritat tot anirà bé quan sabeu que teniu veïns que ja no tenen un plat a taula? De veritat tot anirà bé? De veritat us sembla que els sanitaris són herois i no veieu que se’ls està carregant a ells una responsabilitat sense donar-los les eines necessàries per treballar? De veritat creieu que els sanitaris poden aguantar el present i quan això acabi tot tornarà a la normalitat per ells? Ells també pateixen i patiran efectes psicològics pel moment viscut i l’endemà hauran de seguir treballant, amb menys mitjans que ara, i ja ningú sortirà a aplaudir als balcons. De veritat creieu que sortint a aplaudir a les 20h ja n’hi ha prou per aguantar uns dies més? No seria més solidari omplir balcons i finestres amb pancartes exigint revertir les retallades? No seria més efectiu començar a organitzar-nos barri a barri per, l’endemà de tot això, exigir que mai més ni un sol cèntim vagi a parar a la Sanitat Privada? No seria millor mirar enrere i pressionar a la Moncloa perquè exigeixin a les entitats bancàries retornar aquells diners que són nostres? Sabeu quants respiradors i llits d’Hospital podríem tenir amb els més de 65 mil milions que van servir per rescatar la banca i quantes vides podríem haver salvat? De veritat creieu que és d’un país normal tenir milers de voluntàries cosint bates i mascaretes a casa seva per proveir als sanitaris? No creieu que això hauria d’assumir-ho l’Estat com a recurs bàsic? Després de valorar i aplaudir la tasca de milers de voluntàries que, per sort estan donant la talla, penseu en perquè no hi ha suficient material sanitari i sigueu conscients que, un cop més, el poble està, de nou, salvant al poble.
Sabeu que a mida que la corba sanitària baixa (això diuen) la corba de la crisi puja i les conseqüències per la classe treballadora cada dia són més difícils d’assumir? Amb això també hem de confiar en que anirà bé? De veritat salvarem aquest moment penjant fotos fent esport al pati de casa i penjant la foto a Instagram després? En cap moment dels que esteu al sofà estirats heu valorat que potser aquest model polític i econòmic ens està prenent la vida? De veritat les nostres aspiracions són veure com uns sanitaris del servei públic s’hi deixen la pell mentre part dels nostres diners van a parar a la Sanitat Privada i nosaltres ens passem el dia fent coses per no avorrir-nos? És això el que volem que sigui el nostre model de vida d’avui i de demà?
No tot anirà bé, ens cal saber que només ens tenim a nosaltres. Que les caixeres del supermercat, els treballadors de brigades municipals, de les empreses de neteja, de les cuidadores de Residències de Gent Gran, els transportistes i una llarga llista d’invisibilitats també estan patint aquesta crisi i que, per elles i amb elles, també ens cal organitzar-nos per l’avui i l’endemà i quan acabi aquest mal son que ens genera pànics, depressions, malsons… sortir a demanar responsabilitats a qui ha salvat a entitats bancàries, grans tenidors, grans empreses amb fortunes a Suïssa però quan ha calgut salvar a la petita i mitjana empresa, autònoms i persones individuals no ha estat a l’alçada.
I si, això és una guerra malgrat sento odi en veure les rodes de premsa de militars engalonats i posats a dit a les nostres pantalles explicant-nos la situació. És una guerra, però no una guerra de militars ni policies felicitant aniversaris de confinament. És una guerra econòmica i social que només superarem si les classes populars aconseguim posar la vida i allò essencial al centre. Si després de tot això ens mirem com el món se’n va a la merda, arrossegant-nos a nosaltres mateixes haurem d’entendre que no hem après res.
Només hi ha un motiu que justifiqui el tot anirà bé, i aquest és només el moment en què ens trobem totes organitzades per fer front a tanta misèria sanitària, política, social i econòmica. Només quan aconseguim plantar cara a aquest sistema que ens pren la vida podrem dir: TOT ANIRÀ BÉ.
Silvia Rotger Gomila
Regidora de la CUP a Masquefa
Tota la raó, m,agrada més dir , ja queda un dia menys!! I em quedo amb la última frase, tot anirà bé quan decidim plantar cara per canviar alguna cosa del sistema
«Les mares amb custòdia compartida que pateixen per les seves filles»!!!! Només pateixen les mares??? Els pares també!!! Quin discurs més parcial.
Aquest comentari està signat per una mare.
Explica’ns potser quines accions concretes proposa el teu partit per revertir les problemàtiques que denuncies en teu escrit. Quan això acabi, estarem esperant escoltar-te.
Es refereix a les mares i filles com a pares i fills també. L’escrit està fet de manera inclusive. Mira que quedar-se amb això en comptes de quedar-se amb les veritats que diu… Diu molt de tú.
Lo teu es explicar allò de » L esperança es lo únic que no s’ha de perdre», o potser és al inrevés «que es lo primer que s’ha de perdre». Així anima a la gent. Llàstima
M’ha agradat molt l’escrit. En quant al meu sentiment, m’agradarie poguer anar més lluny de l’observació que has fet i sentir quines propostes tens per canviar el sistema apart de ficar pancartes als balcons (que em semble súper bona idea també).
Molts cops em quedo curta de propostes reals i sòlides i crec que són molt necessàries.