Mira que tindria temes per aquest mes de desembre, que ve carregat de coses que no acabo d’entendre. Per exemple:
Vull saber com organitzarem la programació de les tres sales de cinema que tenim, ara com ara, entre Santa Margarida de Montbui i Igualada. O bé si realment val la pena seguir muntant la pista de gel cada desembre a Cal Font. Fins i tot sobre l’impacte que ha tingut entre tots la desaparició del FARO, botiga de joguines igualadina que ha deixat pas a la franquícia catalana DRIM. En fi, no m’acabaria els temes si em giro cap a les coses que em fan feliç com els Pastorets d’Igualada, la Xarxa o la reinauguració del Casal Popular d’Igualada al Foment.

Però em penso que us explicaré una història gairebé terrorífica que vivim amb certa ingenuïtat i una tendresa corprenedora gairebé tots els pares que anem dels trenta-cinc als seixanta (per acotar-ho d’alguna manera).

Es tracta de la tecnologia que comprem, que envaeix i gairebé ens viola sense adonar-nos-en. Un moment, que m’explico.

Intento tenir un dinar en privat mare-fill almenys un cop al mes SOLS tot dos. Però a mesura que l’adolescència s’ha anat apoderant el meu «petit» fill, es va fent més complicada la nostra relació, ja que entre els dos sempre hi ha el mòbil com a convidat solitari que ens pren o ens connecta amb temes diversos.

Per exemple: fa dos dinars li vaig demanar que m’expliqués el funcionament de l’SNAPCHAT (xarxa social que ara mateix es troben els adolescents des dels catorze anys fins els trenta, més o menys). Waoww!! Quina impressió!! NO EM VAIG ENTERAR DE QUASI RES i mira que treballo en l’àmbit tecnològic i penso que sóc una privilegiada, ja que la meva reconversió professional em va portar precisament a entendre el món 2.0 en el que vivim.

Però no és la única cosa que m’impressiona del meu fill i els nois de la seva edat. Són capaços de trobar solucions variades en Apps que jo ni podia imaginar i, encara més, de crear coses en un món que ara mateix s’està construint.

Mentrestant, els pares -nosaltres- pobres ingenus anem fent com podem en aquest món de la intel·ligència artificial fent-nos els entesos i els que controlem. PERÒ NO ÉS VERITAT. Fa uns dies, en una reunió de pares de família escoltava altres congèneres parlar de CONTROLAR el gmail dels seus fills. O de que són al facebook per veure què fan els seus nens. Us voleu espantar de veritat? Parlàvem dels problemes en l’ús del whatsapp entre nens menors de tretze anys.

No criticaré pas els pares que han decidit donar un dispositiu mòbil propi a un petit, perquè tots hem travessat aquesta línia invisible d’allò normal i anormal en aquest univers que no coneixem de l’educació digital. Però trobo terrible que no puguem dir NO als petits devora wifi dels nostres fills.

Idees generals:
No podem pensar que «controlem» els nens. Ells van infinitament més ràpid que nosaltres.
No podem pensar que «controlem» la seva comunicació i la forma que tenen d’actuar si fan servir xarxes que ESBORREN els missatges emesos tan bon punt el receptor els ha llegit.

I, sobretot, NO PODEM PENSAR que estem exempts de formar-nos, entendre i aprendre més i millor com funcionen aquestes eines que ells usen de forma tan natural.

Crec que és IMPORTANTÍSSIM el treball que realitzen els Mossos d’Esquadra a les escoles i instituts per parlar amb els pares sobre els problemes que genera l’ús del digital. Però és molt més proactiu per part nostra si en lloc d’INTENTAR PROHIBIR, CONTROLAR O REGALAR TECNOLOGIA ALS NOSTRES PETITS FILLS, aprenem a entendre tots junts el que està passant i com ho fan servir. No dic que haguem de convertir-nos en uns genis digitals. SIMPLEMENT NO PODRIEM, DONCS LA VELOCITAT DE CANVI ENS SUPERARIA UNA I ALTRA VEGADA. Només dic que ens caldria COMPARTIR. I això sí que és complicat. Quasi tan complicat com no caure en la temptació de regalar tecnologia pròpia als menors de dotze anys. O bé intentar confiar en els controls parentals. És gairebé tan ingenu com pensar que només el nostre fill no corre com un salvatge amb la seva moto per la Rambla. I que no fa «botellón» el «finde».

Ufff! espantats?? No, no, no us espanteu. Crec, imagino, que encara tenim esperança i us proposo un tracte: què tal, i només com a prova, posar-nos com a objectiu pel següent dinar TOTS ELS DE LA TAULA SENSE MÒBIL? Espero que us resulti i no acabeu com jo, amb un compte a snapchat.