Aquesta setmana s’ha fet sentir sense verbalitzar-ho, a molts espais quotidians, allò de “si ens toquen a una, ens toquen a totes!” A la feina, al mercat, al cafè, a les concentracions silencioses, a la porta de les escoles o dels domicilis de companyes o amigues a qui hem custodiat, ni que sigui amb la mirada, després d’acostar-les amb el cotxe fins a casa.
La por de les dones és diferent de la dels homes. Ho hem tornat a constatar. Malgrat que ens pesi. Perquè hi ha escenaris on s’evidencia on rau l’amenaça que pot marcar la diferència: una dona anant cap al seu cotxe, a primera hora del matí; canviant una roda punxada, al capvespre, en una carretera secundària; sortint de la feina, en un polígon, més tard que la resta; viatjant a un lloc en conflicte, de turista, periodista o cooperant; obligada a emigrar per qualsevol ruta del Mediterrani…
Estem tan lluny d’assolir la igualtat per caminar amb seguretat per la vida…! I això ens emprenya. Ens rebel·la, ens revolta i trasbalsa, perquè aquesta certesa es ve a afegir al dolor i la ràbia de les lesions directes comeses a cadascuna. Agressions que ens toquen a totes.
La por de les dones és una por de segles de violència contra la nostra sexualitat i cos. De menyspreu, ultratge, maltractament i subordinació al poder del mascle, avar de control per humiliar-nos, per demostrar domini i superioritat. Precisament a un mascle feble i insatisfet, analfabet emocional (encara que sigui culte o llicenciat) carregat de frustracions i odi.
La por de les dones és una por que guardem al nostre ADN, a la memòria de la sang i la pell. Un temor a ser assetjades i agredides sexualment que reconeixem i sumem a la denúncia d’un sistema on la violència estructural continua feminitzant la pobresa i l’explotació.
D’aquesta por ens quedem, però, amb la reacció que ens aboca a la denúncia; que ens encoratja a sortir al carrer i exigir més instruments proactius i de protecció; a continuar creant espais de presa de consciència, reforçant les xarxes de suport mutu i promovent la construcció d’alternatives en tots els àmbits, per acabar amb qualsevol forma de violència masclista que va més enllà del sexe: contra tota feminitat.
Tenim més d’un lema i buscarem de nous per cridar ben fort cada dia de l’any i també el pròxim 25 de novembre. Perquè la por de cadascuna és la por de totes; però la confiança de cadascuna és també la confiança de totes.
Mireia Rubio
«La por de les dones és una por que guardem al nostre ADN, a la memòria de la sang i la pell. Un temor a ser assetjades i agredides sexualment que reconeixem i sumem a la denúncia… »
Sobre aquest paràgraf diré tres coses:
1. Aquest enfocament és alarmant. Resumeix que la conducta respon a un codi genètic donat pels pares. Vol dir que totes les dones neixen amb por i la senten. De la mateixa forma s’està afirmant que altres conductes, tan masculines com femenines poden venir donades també, solament per herència biològica.
Si no són totes les dones les què neixen amb aquesta por quin element discrimina quines dones tenen el component genètic de la por i quines neixen sense? Quins altres components conductuals duem homes i dones en el nostre ADN? Personalment diria que la por s’apren, però això ja cadascú.
2. Tenint present que el paràgraf afirma que la conducta és una consqüència de la genètica, l’afiramció ve a dir que en cap cas -això és, mai-, ni l’educació o el coneixement poden servir per evitar certs incstints, sensacions o emocions que puguin fer caure, tan homes com dones, en determinades situacions o conductes (per exemple, si ets una dona, tindràs por). En aquest sentit, educar tampoc pot, per exemple, redreçar una conducta determinada fruit d’experiències viscudes en el passat de cadascuna de les persones (per exemple, en aquesta persona, la por serà residual, en el seu cos, tota la vida).
3. L’afirmació ve a dir que si la dona té un component genètic que li fa sentir una por diferent a la dels homes, aleshores quines coses duu l’home -i la dona- en el seu ADN, de naixement? Aquesta afirmació dóna molt d’espai a plantejar-se preguntes com a mínim inquietants. Conidero molt perillós enfocar aquest problema, que ja de per si és molt greu, des d’un enfocament pseudo-darwinista.
Des d’aquest punt de vista es podria dir que el plantejament presuposa que hi ha homes que naixeran maltractadors, de sortida, a la vegada que totes les dones (o moltes) tenen por de naixement. A part de no tenir cap fonament cinetífic, a nivell cultural o educatiu ajuda a alguna de les dues bandes per abordar el problema?
Diria que la situació ja és prou tràgica com perquè des de l’enfocament que s’ha donat al text, el qual comparteixo en gran mesura, es vulgui apagar el foc llençant-hi gasolina.
Per acabar, quan comentes: «…per acabar amb qualsevol forma de violència masclista que va més enllà del sexe: contra tota feminitat», diria que avui fan una sèrie que va sobre uns nanos i un profe d’una assignatura d’aquelles que fan tenir pensament crític i tal i resulta que la icona que es va triar per representar aquesta disciplina va ser la d’una gran polla erecta de colors pintada amb esprai a la paret del cole al final de la primera temporada.
D’això en diria «Gol!», però aquí també ja cadascú.