‘Martha Marcy May Marlene’, a la Pantalla Oberta del Cineclub Ateneu

“Martha Marcy May Marlene”

Direcció i guió: Sean Durkin (EUA 2011)

Dijous 30 de gener,

a les 20.00h

Lloc: a la Sala de Socis Entrada lliure

 

En temps de desesperança, de batalles diàries per l’existència, de pèrdua de valors dia si i l’altre també com a conseqüència d’aquest ultracapitalisme, qualsevol s’agafa a una oportunitat que li pot semblar la salvació. I sobretot, els més febles, els més matxacats, els més joves,…. i un d’aquests flotadors, sempre, ha estat la religió, amb les seves formes més clàssiques o les més extemporànies. Estem parlant de les sectes: allà on tothom resen, riuen, treballen, canten, follen,….Martha Marcy May Marlene –títol hipnòtic, i a la vegada estrany- va d’això. De fet, les seves primeres imatges serveixen per descriure, i de manera molt sintètica, la vida quotidiana d’una granja ocupada per una comuna neohippy.

 

Una pel.lícula, la primera de Sean Durkin -amb premis al llarg del 2011 al Festival de Cannes, el de Sundance i seleccionada per la prestigiosa secció ‘Zabaltegui’ dels Festival de Donostia- que sorprèn per la seva sequedat en el to, per l’austeritat a l’hora d’anar donant la informació, per la seva elegant posada en escena, per després, i en paral.lel, explicar-nos mitjançant ‘flash-backs’, la vida d’aquesta jove al llarg de dos anys en aquesta secta i la seva recuperació 

posterior per a una vida normal (?).

 

El film de Durkin s’estructura en dos temps alterns: el present, quan la protagonista viu en la plàcida casa d’estiu de la seva germana i el seu cunyat, i el passat en la secta, a on l’aparent vida en harmonia amb la natura (tots toquen la guitarra, conreen la terra, les activitats són comunitàries,….) destil.la un perfum pervers, de violència soterrada, però latent. I tres són els focus d’interès de la pel.lícula. Un el retrat de la secta, feroç, aterrador, però formulat amb una serenitat i esperit documental. L’altre és la figura de la protagonista: una criatura fugitiva, confusa, marcada –potser ja a perpetuïtat?- per aquests dos anys de convivència a la secta. I el tercer és l’efecte contaminant que la seva presència provoca en el matrimoni de la seva germana.

 

Estimable debut el film de Durkin, que a més ens deixa una finestra oberta per a què siguem nosaltres qui contemplem i posem ordre en aquest paisatge.