Inici Cartes dels lectors Macropolígons com horitzó?

Macropolígons com horitzó?

COMPARTIR

Josep Baulida

No sóc economista. I tanmateix, sentint polítics, sindicalistes i empresaris parlar del futur econòmic de la Conca d’Òdena m’he sentit obligat a buscar informació econòmica i a reflexionar-hi.

La Conca d’Òdena disposa d’uns aproximadament 60 metres quadrats de polígon per habitant. Els alcaldes de la MICOD diuen que per eixamplar les oportunitats econòmiques caldria doblar la superfície. Es tracta de fer macro-polígons de sòl barat per atraure empreses que necessitin sòl a granel.

Per entendre si això té sentit, he buscat si en algun indret de Catalunya tenen polígons amb empreses d’envergadura. Martorell disposa d’uns 160 metres quadrats de polígon per habitant i està molt ben comunicat amb trens i autovies en totes direccions.

A Martorell s’hi han instal·lat grans empreses com la SEAT que ha fet de pol d’atracció d’empreses del seu sector. El PIB -el producte interior brut, el valor de la producció de béns i de la prestació de serveis- de Martorell triplica la mitjana de Catalunya. Suposo que és un model d’èxit econòmic i que els alcaldes de la MICOD i la Consellera igualadina d’Empresa i Coneixement es conformarien amb molt menys.

No sé si us faria il·lusió viure a Martorell, però si tinguéssiu un fill buscant feina potser ho apreciaríeu. Per comprovar-ho busco la taxa d’atur, però resulta ser idèntica a la d’Igualada: durant la crisi l’atur va pujar fins arribar al 20% i després del 2012 l’atur ha
anat disminuint paulatinament. O sigui, que al vostre fill li costarà el mateix trobar feina tant si viu a Martorell com si viu a Igualada.

Les dades estadístiques indiquen que trobar feina a Manresa i a Vilafranca del Penedès costa exactament el mateix. Independentment de les hectàrees de sòl industrial de què disposen, ambdues ciutats tenen la mateixa quantitat d’atur i la mateixa evolució, amb una variació de fins a deu punts percentuals en resposta a la crisi immobiliària.

Però no tots els municipis tenen el mateix atur. Les estadístiques indiquen que en tots els anys a Santa Margarida de Montbui i a Vilanova del Camí hi ha hagut sistemàticament entre 5 i 8 punts percentuals més d’atur que a Igualada. Aquesta diferència no és deguda a la quantitat de superfície industrial disponible, ja que la
superfície disponible és la mateixa per a tota la conurbació. D’acord amb la lletania que recitem als fills que diu que s’ha d’estudiar per trobar feina, les estadístiques mostren 10 punts percentuals més d’igualadins amb estudis (de secundària o superiors) que de Montbuiencs o Vilanovins.

La relació formació-feina la comprovo en pobles de Catalunya amb índexs extrems. La formació a Canovelles (al costat de Granollers) és baixa com la de Vilanova del camí i l’atur és també molt elevat. En canvi, la formació a Corbera de Llobregat (més enllà de Martorell) és deu punts percentuals superior a Igualada i l’atur sempre per sota (entre 5 i 7 punts percentuals). Curiosament, Corbera té només un metre quadrat de polígon per
habitant, la qual cosa evidencia que amb formació es pot accedir al mercat laboral encara que no tinguis polígons a tocar.

A més de feina l’economia genera riquesa. Martorell té un PIB molt més alt que el d’Igualada (que no arriba a la mitjana de Catalunya) i si tinguéssiu un fill buscant un lloc per viure apreciaríeu la riquesa de Martorell. Per comprovar-ho busco la renda familiar disponible -ingressos de tots els membres de la unitat familiar menys impostos pagats, és a dir, la renda que les famílies poden destinar al consum o a l’estalvi- i trobo que al llarg de tots els anys, crisi inclosa, aquesta renda familiar sempre ha sigut més baixa a Martorell que a Igualada (uns 500€). No només això, sinó que els dos indicadors de risc de pobresa que proporciona Idescat (a saber: ajuda alimentària i expedients informatius i de risc d’infants iniciats durant l’any) són majoritàriament pitjors per a Martorell.

Les estadístiques mostren que el PIB de les comarques no correlaciona amb la seva renda familiar disponible. Per exemple, la Segarra té el PIB més baix, l’Alt Camp té un PIB similar i la Conca de Barberà té el PIB més alt que l’Anoia. En canvi, l’Anoia té una renda familiar disponible més baixa que totes elles. Si el benestar de la població, mesurat a través de la renda familiar disponible, no correlaciona amb el PIB, qui és beneficia de la riquesa creada? M’ho imagino… I és que una cosa és la riquesa que es genera (PIB) i una altra de ben diferent és la riquesa que arriba a les famílies (renda familiar disponible).

Aquestes dades obtingudes de l’Idescat i a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, permeten concloure que els llocs de treball es cobreixen amb treballadors amb la formació adequada i no amb treballadors que viuen al costat. A més, també indiquen que augmentar la superfície disponible no implica que l’atur a la Conca hagi de disminuir ni que el benestar de la població hagi d’incrementar. En aquest punt, em venen al cap les prop de 100 hectàrees industrials disponibles a la Conca que estan esperant emprenedors.

Sospito que per esquivar l’atur a la Conca cal augmentar la formació, i sospito també que les empreses que depenen de la inversió externa i l’economia global no aporten garantia ni protecció davant les crisis que fan augmentar l’atur.

Tornant a l’inici, qui defensa la idoneïtat de requalificar sòl fèrtil per atraure grans superfícies industrials a la Conca ho fa en base a prediccions (oportunitats associades a més superfície industrial) a les quals no trobo solidesa. Si considerem que els economistes hi són per fer diagnòstics però no per fer prediccions (com repeteix en Sala-i-Martín), fer penjar el model de territori d’una expectativa econòmica inversemblant, pel que he explicat, és per mi una gran temeritat.

En acabar aquest article m’adono que hagués pogut estalviar-vos totes aquestes elucubracions. Per valorar la idoneïtat d’un Pla Director Urbanístic de la Conca d’Òdena que preveu nous macropolígons, l’entitat Per la Conca i d’altres entitats del territori com Unió de Pagesos fa dies que desgranen arguments que no són estrictament econòmics. És un problema de model obsolet, fet d’acord amb la manera de pensar del segle passat. Als seus escrits publicats i als que vindran us remeto. Us animo també a dir-hi la vostra en els mitjans de comunicació i/o en la pàgina web de participació ciutadana que la Generalitat ha habilitat (tot i sabent que només volen recollir aportacions relatives a com implantar macropolígons). Que no sigui dit que no ha sigut dit.

COMPARTIR

7 COMENTARIS

  1. La major part del rec està buit i es industrial, cal salines té 12.000 metres quadrats i està buida. Els quatre crapules d igualada no cal dir noms… Volen fer pisos

    Els del polígon, són els mateixos que van comprar les parcel·les del de Montbui, els mateixos de can Massana

    No volen cap polígon, un metre quadrat agrícola val un euro, industrial en cal 60, per a fer pisos multiplica

    Són uns desgraciats

  2. Les trobo unes reflexions molt interessants ens les que hi hauríem de parar atenció, sobretot abans de prendre decisions que poden afectar territoris, com els el cas de la Conca.

  3. Trobo molt bona l’aportació. Es per pensar que només mirant estadístiques es demuntin tres quartes parts dels discursos que sentim. Sene tocar de peus a terra es fa fantasia, no economia.

  4. Baulida, magnífic article.
    Està clar que amb 4 dades de Idescat es pot desmuntar un macro argument com la necessitat de sòl industrial a la Conca d’Òdena. És intolerable que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí. Un pla que es titula d’activitats econòmiques i sense que no hi hagi cap estudi econòmic és de vergonya.
    Mol bé, Josep. difonc el teu article. Gràcies. Una abraçada

  5. I a més, aixó ho están compelmentant desde igualada ofegant el seu propi Poligon Industrial. Hi construeix de més de 6 metres per costat per a convertir el que eren vies de dos carrils en un sol carril amb problemes de pas per a varis camions.
    Aquetes son les seves maneres. Ofegar economicament als habitants fins que acceptin les seves maniobres urbanistiques.
    El que tenen al cap no es el bé dels ciutadans precisament.

  6. Jepi Baulida,

    Et felicito pel teu article, és consistent, raonat, incisiu i sobretot argumentat, és difícil avui dia trobar escrits que sense posar o treure rei, posin sobre la taula argumentacions que va molt més enllà dels lemes usats per justificar certes coses, que sembla que l’interès sigui per uns i en canvi els que se’n beneficien són un “pocs” altres.

    El teu argument sobre l’educació és brillant i real, perquè les argumentacions que corren sobre la conceptualització dels macro polígons em recorden un savi i bon amic Valencià en Paco Alcaide (em ve de gust anomenar-lo), que quan uns Italians van visitar la València del circuit de fórmula 1, del Museu de les arts i les Ciències, de la Platja de la Malva-rosa, etc. Van quedar meravellats i li van dir que València era en aquells moments la millor ciutat d’Espanya i ell en la filosofia que dóna la senzillesa, els hi va dir:
    “las Jaulas ya están hechas, ahora veremos quien pone los pájaros!” i aquest és la flaire que em donen els macro polígons, no hi ha cap proposta en ferm, però se n’han de fer per crear llocs de treball i aquí arribem al famós dilema de l’ou i la gallina, qui és primer, perquè si el primer són els macro polígons, aquests s’han de pagar amb diners públics i mantenir-los amb diners públics, fins que si insta-li alguna empresa, suposant i esperant que no se li donin de nou avantatges amb diners públics, per crear uns llocs de treball precaris i com ja hem vist amb nombroses ocasions, empreses que marxen quan volen o quan no tenen la rendibilitat esperada o quan en un altre país poden explotar millor als treballadors i aconseguir pagar preus mes baixos per les mateixes feines, deixant el “marró” en mans de les administracions públiques, (NISAN i altres) i el benefici qui se’ls emporta el territori o unes poques mans?

    Francament i sé que no agradarà a alguns bons amics meus, però puc dir que estic d’acord amb tu, en la forma d’explicar amb sentit comú i raonaments sobre dades reals, que és la manera que sempre he intentat fer-ho en les meves caparrades, filosofar poc i argumentar molt.

    Alguns pels llocs que ocupen es veuen forçats a demanar-los mitjançant argumentacions, que moltes vegades obvien el fons del problema, davant de la immediatesa de la política i per les circumstancies que siguin, no tenen en compte, les realitats constatables com tu poses sobre la taula i ja no parlo d’altres interessos que hi puguin haver darrere, inclús fora o per sobre de l’abast dels polítics.

    A més abundància quan els interessos particulars i els polítics, en un tema especulatiu convergeixen, a mi no em fa cap gràcia, sense entrar en altres connotacions, ni voler significar res més que el que he dit.

    Si no es així, m’agradaria molta més claredat en fets constatables, en les argumentacions i no basant-se simples especulacions de perquè no tenim l’ou no ve la gallina o que si no hi ha gallina no hi ha ou.
    Els de l’altre banda tampoc ho fan prou bé, amb argumentacions poc consistents (amb excepció de les teves) i proclames molt generalistes i simples, molt d’estar per casa, amb la poca consistència que això suposa.

    No m’allargo més i et felicito de nou, no dónes ni treus raons, simplement exposes realitats.

    Com a conclusió, l’educació fa que la gent preparada troba feina amb molta més facilitat que la gent que no ho està, i a la Conca és molt més important promocionar la educació i principalment la Universitat, que uns macro-polígons, perquè al futur es pugui trobar una feina digna i a les dades del post em remeto.

    Que tingueu un bon dia.

FER UN COMENTARI

*