Inici Eduard Creus L’Europa de Dorian Gray

L’Europa de Dorian Gray

COMPARTIR

Eduard Creus

Des d’abans de l’1 d’octubre que la llista de fets que se succeeixen a Catalunya ha anat creixent a un ritme vertiginós, però ha sigut a partir de la data del Referèndum, que s’ha generat una espiral d’esdeveniments que sembla imparable. És difícil que hi hagi un dia en què la munió de coses noves que han passat entre al matí quan ens hem llevat, i a la nit quan ens en anem a dormir, no superi amb escreix les del dia anterior. Sembla que tot plegat va per llarg.

Des que es va iniciar el procés que ens ha dut fins a la constitució d’un estat propi, malgrat haver estar intervingut l’endemà mateix del seu naixement, no crec que hi hagi hagut cap mena de dubte sobre com reaccionaria el govern d’Espanya ni sorpresa en veure com ho han portat a la pràctica. El tema sobre el qual sí que s’havien fet travesses, era envers quina seria la reacció de la Comunitat Europea. Mentre només es va tractar de dirimir les coses al Parlament de Catalunya, i dels recursos al Tribunal Constitucional presentats per l’entorn de Mariano Rajoy, era fins i tot comprensible que la resta d’Europa evités de pronunciar-s’hi. Ara bé, el sotrac s’ha produït en comprovar que tampoc han fet cap comentari sobre la violència policial de l’1O, ni han condemnat cap de les mesures emprades pel president espanyol, ni l’empresonament de persones innocents, ans al contrari: ho respecten i amb la boca petita hi donen suport.

Tot el que ha succeït i succeirà a Catalunya ha servit per descobrir què s’amaga verdaderament al darrera de l’ens Europeu. De pistes ja n’hi havien. Només cal recordar els anys de la guerra dels Balcans, quan davant de la gran quantitat de genocidis, assassinats i violacions que es van produir a Croàcia, Bòsnia, etc. els socis europeus d’Espanya van mirar cap a un altre cantó, i es van abstenir d’enviar cap advertència als responsables de totes aquelles massacres. Quan van ser jutjats al cap d’uns anys, les condemnes que van rebre no van ni molt menys proporcionals a tot el que van fer. Un altre exemple és la manera en què s’ha gestionat la crisi dels refugiats. La majoria de països es van omplir la boca prometent milers d’acolliments. Després, no han complert ni amb una quarta part del que van dir, i Espanya és un dels que menys ho ha fet. Totes les excuses i justificacions per no complir amb allò amb què s’havien compromès es donen per bones, i ningú qüestiona el que fa l’altre.

A Europa imperen les lleis del silenci, de la hipocresia i de la falsedat. Quan m’aturo a pensar en la manera en què actuen i es comporten, no puc evitar que em vingui a la memòria el personatge creat per Oscar Wilde, Dorian Gray i més concretament en el seu retrat. Talment com succeeix amb el protagonista, per fora Europa dóna una imatge de continent exemplar, i s’erigeix com el somni de molts dels que fugen de casa seva, a la recerca d’una vida millor. Però realment, és com el retrat de Gray, vella, purulenta i plena nafres. Si algun del països es desvia de la línia fixada o diu quelcom que no agrada als altres, rep d’immediat un toc d’atenció, i és obligat a mantenir la boca tancada. Tal com succeïa també a la novel·la de Wiilde, tots els que podien descobrir el secret del protagonista eren eliminats.

El final d’aquest llibre és ben conegut, el jove que va fer un pacte amb el diable a canvi de mantenir-se jove per sempre més, s’adona de tot el mal que ha fet i opta per la redempció. Canviarà algun dia Europa la forma d’actuar o continuarà instal·lada en aquest llindar de comoditat, fent veure que no veu ni sent les veus que clamen el seu ajut.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*