Inici Destacats L’esforç, un valor necessari per viure i una actitud que s’aprèn

L’esforç, un valor necessari per viure i una actitud que s’aprèn

COMPARTIR

Massa sovint ens trobem davant de nens, adolescents i joves que pensen que l’èxit es pot aconseguir sense esforç, de forma fàcil i ràpida. Estem vivint un temps on, influenciats en part pels mitjans de comunicació, tot és “ho vull, doncs ho tinc” i no es toleren ni frustracions ni fracassos.

Tots sabem que això és viure en fals: per aconseguir petites fites, reptes o objectius, cal esforç, responsabilitat i capacitat de superació.

Aquests aspectes no són capacitats innates, sinó que s’han d’educar i cal fer-ho de ben petits. Per tant, hem de dedicar-hi temps, tant des de casa com des de l’escola.

Moltes vegades les presses i el dia a dia fan que ens avancem a les seves tasques, perquè nosaltres fem les coses més ràpid i ens pensem que millor. Això no hauria de ser així. Si els ho resolem tot, els nostres fills o alumnes aprenen que no cal cap esforç per superar els problemes que han d’afrontar. Els hem de donar l’oportunitat perquè s’esforcin i superin els reptes i els conflictes que dia a dia es troben. Ah! I també és bo que s’equivoquin i puguin rectificar.

Hi ha petites coses com fer-se l’entrepà, portar la bossa o la maleta, parar i desparar taula, preparar-se la roba, endreçar els estris de l’escola… que poden fer perfectament sols. És en aquestes situacions quotidianes que hem d’aprofitar per educar l’esforç i la responsabilitat, sense oblidar que darrere d’aquesta exigència hi ha d’haver afecte i comprensió per continuar creixent.

Si fem uns nens o nenes responsables, automàticament els estem transmeten confiança i autoestima, i la neurociència ha demostrat que als petits educats en aquests valors, d’adults els és més fàcil d’adaptar-se a noves situacions: no els fa mandra arremangar-se per afrontar el dia a dia.

Per tal de fomentar aquestes conductes, és molt necessari comunicar-se, parlar i escoltar; cal acompanyar els fills i alumnes, i cal ser-los un referent establint pautes clares que siguin assolibles i establint límits. També cal deixar clar que l’esforç no és sempre garantia d’èxit i que els resultats no sempre són visibles a curt termini. Per aquest motiu és necessari que els nens assumeixin les pròpies limitacions i tolerin les frustracions. Tot forma part del mateix procés d’aprenentatge i creixement.

Per contribuir a aquesta maduresa progressiva, convé potenciar el desig de fer-se gran i de reafirmar-se com a persona.

Com ho podeu treballar des de casa? Cinc idees per començar:

Assigneu tasques adients a l’edat, fent paleses les responsabilitats que comporten.

Ajorneu alguns “desitjos de la llista”, sobretot els materials, per a ocasions especials: reis, aniversaris, sants…

Deixeu clars els límits i les regles familiars, essent escrupolosos en l’exigència i el compliment.

Orienteu-los en les tasques escolars, fent evident que la responsabilitat recau en el nen.

Feu evident que equivocar-se no és dolent, i que el més important és saber rectificar i millorar. La frustració també és educativa i la sobreprotecció no porta enlloc, no educa.

Amb tot això els infants aniran desenvolupant la consciència de sí mateixos i la consciència moral. S’aniran sentint més responsables de les seves accions i de les seves coses, ja que, assolir petits reptes comporta sentir-se motivat per assolir-ne de nous, i trobar solucions per ells mateixos: la motivació és el motor de l’esforç.

Com ho treballem des de l’escola? Algunes pautes que seguim:
Afavorim activitats que despertin l’interès, la curiositat i la motivació per tot allò que fan. Així aconseguim implicar-los en les tasques, assolir els objectius i els valors de l’esforç proposats.

Valorem les tasques realitzades no només pel seu resultat final, sinó pel procés que l’alumne ha seguit per arribar-hi. El reconeixement a la feina ben feta implica afany de superació per a properes propostes.

Fem debats parlant amb els alumnes de temes relacionats amb el funcionament de l’escola com exemple de democràcia participativa. Si deixem que s’hi impliquin, potenciarem actituds de compromís, responsabilitat i esforç.

Fomentem la constància, l’esforç en la realització de les feines i orientem els alumnes perquè coneguin les seves capacitats i límits: reflexionant, pensant abans d’actuar i valorant les conseqüències que poden comportar els seus actes.

Treballem a través de contes per aprendre a actuar de manera autònoma i coherent, permeten la reflexió dels alumnes en aspectes com l’esforç i la constància (La cigala i la formiga, La llebre i la tortuga, Els tres porquets…).

Tot plegat no és una tasca fàcil. Tal i com hem dit, patim quan els infants no assoleixen allò que es proposen, però si no eduquem l’esforç, no podran ser competents com a ciutadans al llarg de la vida.
A més, sembla que hagin desaparegut, o vulguem evitar, paraules com sacrifici o fracàs. Sovint volem amagar els defectes i els errors que cometen els infants. Si posem la tireta abans que hi hagi ferida, no es podran adonar que les coses costen d’assolir.

Insistir en allò que pretenem i ser constants en el temps, els portarà a assolir objectius tant professionals, com socials, esportius o personals. Eduquem l’esforç amb afecte i comprensió, però també amb exigència davant allò que pretenem que assoleixin nens i joves.

Gemma Parera i Alba Bautista, mestres de l’Escola Mowgli

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*