L’escultora Marta Pruna exposa les seves obres a Artèria Igualada

Artèria Igualada acollirà del 8 de maig al 14 de juny l’exposició «El rastre que vaig deixant», de Marta Pruna, recentment guardonada amb el Premi Belles Arts Sant Jordi 2015. La inauguració serà divendres a les 19h.

Ja sigui en els tapissos que genera la molsa o en la disposició en què es presenten les llavors de les plantes, ja sigui en l´organització social d´alguns insectes o en l´ordre amuntegat dels supporters d´un estadi esportiu, la natura—i, per tant, també la natura humana—se´ns presenta generalment en estructures grupals en les que l´individu oscil·la de forma inevitable entre la identificació en la seva pròpia particularitat i la integració gregària al grup,entre la reivindicació de la seva individualitat i la tendència a una integració anorreadora.

És en aquesta dialèctica, contradictòria i esquizofrènica –que d´altra banda tan ha contribuït a omplir els divans de psicòlegs i psicoanalistes- que se situa de forma conscient o inconscient el treball de Marta Pruna (Barcelona 1970): l´elaboració de formes –morfologies- individuals que es dilueixen en estructures grupals que, en la seva funció d´absorció i d´integració, esdevenen gregàries. És a dir: les formes individuals i les seves particularitats, tot i que paleses, queden supeditades al grup i només són reconegudes i reconeixedores en funció de les exigències del grup.

Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, on es va formar com escultora, i Diploma de Suficiència Investigadora, Marta Pruna ha participat des de 1993 en nombroses exposicions individuals i col.lectives i diversos simposis sobre art a Catalunya, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Holanda, Portugal, Suïssa, Japó o la Xina.

Des que l´any 2001 es va instal·lar a Cervià de les Garrigues, la seva vinculació al territori ha estat progressiva. El seu treball, essencialment en pedra i fusta, ha desenvolupat una contundència que es manifesta en el tall abrupte i precís de la peça i que remet a primitivisme totèmic: “Cada cop, en cada projecte(…) en una nova pedra (…) torno a l´origen”, reflexiona, significativament, en un text escrit l’any 2006.

En aquestes Morfologies gregàries, però, els Tòtem –representació tradicional de la divinitat- es contextualitzen en detriment de la seva individualitat, s´integren al grup i en formen part essencial, perden la seva identificació particular i es gregaritzen: els individus, com els elements de la natura, ja no són sinó en funció del grup i els seus trets identificadors es sotmeten a la disciplina, les exigències i les necessitats del col.lectiu al qual pertanyen.