Cada mort d’algú proper, sensibilíssim, és com una esgarrapada gairebé definitiva als ànims de continuar endavant. Ahir al matí, Toni, vam estar una bona estona junts, a l’Arxiu Històric de Capellades, consultant trossets del passat del poble. I avui la mort se t’ha endut cap a aquest passat. Però et ben asseguro que mai se t’endurà cap a l’oblit. Diuen que l’essencial és invisible als ulls, i tu formaràs per sempre més part d’aquesta essencialitat, que ens mou, que ens fa alçar-nos cada matí amb la il·lusió de trobar-nos persones com tu. Éssers singulars que emanen llum enmig de tanta boira, que ens sacsegen l’ànima de la millor manera i que donen sentit a aquesta curiosa travessa que és el viure.
Has estat actiu i enèrgic fins al darrer moment. Fins i tot fins avui al matí quan t’has llevat per afrontar els reptes d’aquest dijous 4 d’octubre. Quan ahir em vas obrir l’Arxiu perquè continués la investigació que em belluga darrerement, el teu telèfon no va parar de sonar i poc després vas haver de deixar-me per atendre uns quants encàrrecs amb la teva motocicleta. En tornar a quarts de tres, i entre esbufecs, en lloc de despatxar-me de seguida, vas ajudar-me una bona estona a trobar el padró de 1891. Feia dies que hi anava al darrere i tu ho vas aconseguir. Poc després em vas acomiadar amb el teu habitual “Adéu maco!” i vam quedar que ens reveuríem dimecres vinent. Jo et vaig dir “cuida’t molt, Toni”, i tu em vas contestar amb un somriure.
Sempre hem pogut comptar amb tu, no has tingut mai un no per ningú, ni una mala cara sobtada i en tot moment t’has estimat Capellades i cada persona que en forma part.
Quan als anys 90 vas entrar de policia local vas voler estrènyer la relació entre la gent i els que us ocupàveu de l’ordre al municipi. M’ho vas deixar ben clar en una entrevista a la terrassa de casa. Em deies… “Vivim en comunitat i és importantíssim que els cossos de seguretat siguin part de la gent”. Es veia d’una hora lluny que sota la teva aparença gairebé de guerrer medieval hi bategava un cor immens i un esperit d’allò més altruista. També tenies un peu dins el futbol americà, un esport que amb els Pioners de l’Hospitalet vas començar a practicar quan encara vivies a Sarrià, a Barcelona, i que et va convertir en jugador internacional primer i fins i tot en entrenador d’un equip anoienc anys després. Vas deixar la ciutat i vas retornar vora la població on passava els estius la teva família, al barri de la Rata.
Eres extraordinàriament expressiu i et mostraves inesgotable. Un cop a Capellades vam compartir uns quants anys l’experiència de La Miranda, la revista local. I allí va tornar a treure el cap el teu talent artístic i la teva sempre agraïda irreverència gràfica a partir d’incomptables còmics (com el del Ceto&Tom), caricatures, dibuixos. Sense dubte vas perfilar una autèntica història gràfica d’uns temps i d’unes persones que van passar pel sedàs de la teva aguda ironia. Era una altra manera d’estimar profundament tot el que et voltava. I ja et feies estimar molt.
A La Miranda també vas compartir durant anys l’apassionada investigació sobre un episodi negre que va tenir lloc al poble el 1926 i que combinava d’allò més la teva professió amb la teva humana curiositat pel misteri de la mort. Quan ara vegis el Pepito Collado, segur que podreu aclarir molts interrogants…
I anys després, a banda de moltes coincidències en diversos àmbits culturals i lúdics, ens va unir la “Dorotea i la joia gegantina”. Les il·lustracions que vas fer del llibre i que ens van permetre anar a trobar els alumnes de les dues escoles en més d’una ocasió (i també de l’escola de Collbató) van ser una autèntica meravella que ni la nostra geganta, ni el Pagès capgròs ni el Bernat personatge no et podran agrair mai en la justa mesura. Quan quatre anys després va néixer el Bernat de carn i ossos, sempre hi vas tenir una gran simpatia. Com li podem explicar ara que no tornarà a sentir-te?
Publicista, dibuixant, il·lustrador, caricaturista, redactor d’una revista, dimoni de correfoc, campió de bitlles, parella d’una també artista amb qui compartíeu tant, cartellista, apassionat pels jocs d’estratègia i per la Segona Guerra Mundial, company inseparable del gos negre que et treia a voltar pel nostre món… a base de complicitats amb les persones et vas anar guanyant una estima immensa entre tots els que t’envoltàvem. I amb els anys has esdevingut l’autèntica ànima de moltes iniciatives, fins i tot personals, com la celebració dels anys rodons de la vostra generació del 56. Tampoc no t’ho podran agrair mai prou.
Intensament atrafegat, humanament capficat en l’embat contra diferents fronts, no fa ni vint-i-quatre hores que em confessaves el teu neguit per la preservació del mateix Arxiu Històric que teníem a tocar. Així has estat tu, Toni. Íntegre, singular, tothora irònic i sempre reflexiu. Des de fa un temps vas fer-nos arribar la teva humanitat a través de la màquina fotogràfica. No fa ni una setmana que ens comparties l’emoció d’haver obtingut el primer premi de fotografia de la darrera Festa Major. Eres el vicepresident de la recentment creada Agrupació Fotogràfica Capellades i, a banda de la teva tasca permanent a l’ajuntament en dies feiners, formaves part de mil activitats festives com a immortalitzador dels instants de lleure de la comunitat. També en els partits de futbol americà i sobretot en tots els esdeveniments socials de la vila. Barrejat entre la colla de geganters i falconers, enmig de tots els actes de la Festa Major, sota les espurnes del correfoc, en tota mena de fires, sempre et retrobàvem atent, pendent del més mínim detall que després comparties en forma d’unes esplèndides imatges a través de les xarxes. Te les agraíem molt. I te les agrairem sempre, Toni. Ningú com tu captava el moll de l’os de les emocions que s’esplaiaven als carrers. Ningú com tu! I ningú com tu va provar de fer-nos entendre el misteri insondable de la mort.
Eres molt sensible, infinitament lligat a les emocions humanes més profundes. I la teva feina també com a delegat d’uns serveis funeraris et va acarar amb la mort centenars de vegades. Amb la mort íntima, amb la mort amb rostre conegut, amb la mort petita que també esquinça les ànimes. En aquella entrevista que et vaig fer fa anys em vas confessar que t’afectava molt que morís gent coneguda, sobretot si era jove. Avui et plorem molts, et plora el poble i et plora el país.
La mort de qualsevol persona és colpidora perquè deixem d’estar a la vora de tot un món. Però la teva ens arriba amb una càrrega significativa encara major. Perquè tu vas ser el que en moltíssimes ocasions ens vas donar a conèixer la fi de la vida d’incomptables capelladins i capelladines. Els teus escrits, sempre emotius, dedicats a persones que acabaven de finar en aquest món, ens acaraven a una realitat que no desitgem a ningú i que hem d’assumir amb llàgrimes als ulls i al cor. La teva sensibilitat ens va permetre afrontar aquests moments colpidors d’una manera més sencera, més humana. I avui, molt agrament, hem de parlar de tu.
Aquella entrevista acabava amb una pregunta : “Es pot caricaturitzar la mort?” I tu em vas dir que sí, que era com els parts, perquè no n’hi ha cap d’igual i perquè té moltes cares. Avui té la teva i som molts els que baixem els ulls empesos per una tristor infinita.
No és possible oblidar-te!
Joan Pinyol
4 d’octubre de 2018
Sempre amb tu, Miquel.