Les entitats sotasignades volem donar a conèixer les dificultats que tenen algunes persones per empadronar-se a Igualada. Segons la llei, l’empadronament és un dret, no una obligació, i els ajuntaments l’han de tramitar independentment de la situació administrativa en què es trobi la persona interessada. Cal ser conscients que només amb l’empadronament es pot accedir a serveis bàsics com la sanitat, l’escolarització, etc. I que moltes persones han d’acreditar tres anys de padró per poder regularitzar la seva situació administrativa, de manera que tot el temps que triga l’Ajuntament a empadronar-los és temps de més que aquestes persones trigaran a poder obtenir la documentació que els permeti treballar.
L’empadronament és un tràmit senzill si es disposa d’una escriptura de propietat o un contracte de lloguer. Però, què passa quan, per la manca d’oferta de pisos o per la discriminació racial que pateixen, algunes persones no poden accedir a un habitatge en condicions normals i han de viure en una habitació rellogada o bé “ocupar” un pis buit d’un banc o d’un gran tenidor? La normativa estatal ja preveu l’empadronament d’aquestes persones mitjançant inspeccions per part de la policia o de serveis socials per verificar el domicili, i fins i tot l’empadronament en una adreça municipal quan el propietari del lloc on viuen no vol o no pot empadronar. Molts municipis ja ho compleixen.
Però a Igualada això és molt complicat. Les persones que viuen en habitacions o pisos rellogats, o bé senzillament acollides temporalment a casa d’amics o familiars, no es poden empadronar (perquè no disposen d’un contracte de lloguer). Sí que s’empadronen les que viuen en pisos ocupats, però el procediment dura mesos. Això fa que moltes persones prefereixin pagar a les màfies per accelerar el procés. S’han arribat a pagar fins a 600 euros perquè algú les empadroni a casa seva. Pagar per poder exercir un dret? A més, sense padró l’Ajuntament no pot saber quantes persones viuen a Igualada. Sense padró no existeixen?
L’empadronament hauria de ser un mecanisme d’inclusió i convivència, és a dir, un instrument per garantir els drets i deures de la ciutadania, no una dificultat afegida per a les persones que arriben a la nostra ciutat a la recerca d’una vida més digna.
CARITAS, CREU ROJA, IGUALAD’ACULL, PAH-Anoia
