Vull referir-me al tristíssim fet de la violació salvatge i de la inhumana agressió física a la noia de setze anys esdevingut la matinada del dilluns dia 1 de novembre de 2021 al polígon de Les Comes d’Igualada. I voldria reflexionar sobre el sentit de la condemna que la societat duu a terme d’aquestes accions de caràcter violent, masclista i gratuït que ens indignen profundament. Les idees, doncs, que exposaré tot seguit només pretenen cercar la fonamentació de l’esmentada condemna de la societat civil i de les institucions, per tal de veure potser millor el que implica.
Qui condemna és la societat. Concepte que no remet a una consideració quantitativa, car no es refereix a un nombre majoritari de ciutadans que es manifestin expressament contra agressions d’aquesta mena. No es tracta de nombre, sinó de realitat d’ordre qualitatiu: és la concepció de la dignitat de la persona, i dels drets que se’n deriven, el que fa que la societat condemni amb raons objectives. El subjecte, doncs, d’aquesta concepció és la societat, I aquest mot revela així la consciència general de la ciutadania – s’expressi en manifestacions públiques o no –, en tant que la convivència entre ciutadans lliures en un Estat democràtic genera la percepció que som un cos social i que aquest cos social es fonamenta en el reconeixement del valor inviolable de cadascun dels seus membres. Per això la indignació davant les agressions sexuals masclistes i de la violència en- general posa en relleu, justament, la realitat que ens uneix a tots de manera constant, malgrat que cadascú tingui la seva pròpia concepció de la vida: som una societat, un cos de convivència permanent entre persones que aspira a garantir per a totes les relacions humanes – especialment les més amenaçades per prejudicis culturals inveterats com el patriarcalisme i el masclisme – un clima de respecte, cooperació i satisfacció mútua que contribueixi a fer real el que es podria anomenar “felicitat social” o espai de convivència, relació, treball i diversió feliç per a tothom.
Quan la societat, però, formula una condemna oberta i pública al compàs de lamentables episodis d’abús de poder, menyspreu a la llibertat i lesions físiques i psíquiques inacceptables de totes totes, també s’obliga en consciència. Tota condemna reverteix sobre qui la fa en forma de compromís a què resta vinculat. I això significa que la societat no només assenyala els fets que rebutja de manera contundent com a execrables, i no només n’identifica els culpables per la mediació de les forces policials i de l’ordenament jurídic, i no només els imposa la pena que aquestes lleis assenyades i justes determinen com a càstig-reeducació i com a reparació, si és possible, del mal injustament causat, sinó que també, i en un grau més important del que sembla, assumeix el compromís, implícit però real, realíssim fins i tot, de ser millor com a societat. Si la societat condemna, la societat s’autoexigeix. Quan la societat profereix un crit de protesta i de dolor, la societat ha de plorar també la seva pròpia omissió i fallida estructural, i acceptar el compromís ètic, social i polític que els fets reclamen. En quin sentit? Si per societat cal entendre un cos de convivència unit com a col·lectiu per una concepció pública de la dignitat de tota persona i dels valors i drets que emanen naturalment d’aquesta dignitat, llavors resulta clar que el cos social com a tal està compromès, ja en la seva base, en l’educació ètica i cívica de les noves generacions, en la supressió d’estereotips i prejudicis que perduren i que contradiuen l’ideal d’humanitat en què descansen tant l’ordre social com l’ordre jurídic, en la prevenció de les conductes que anorreen l’eficàcia d’aquest ordre, en la vigilància i correcció del comportament intolerable d’alguns dels seus ciutadans i/o institucions públiques i privades, i en la facilitació d’espais de reflexió, personal i compartida, en què tothom pugui tenir accés al pensament racional, crític i constructiu que cerca de donar sentit a la vida (filosofia).
El sofriment pel sofriment d’altri, el dolor pel mal infligit a la dignitat i llibertat de la dona violada, la protesta per la indefensió que causen mentalitats antiquades, la condemna de la brutalitat, del sadisme, de la humiliació dels més necessitats i de la intolerància davant del diferent: tot això ha de produir en nosaltres la percepció d’una exigència de transformació dels nostres esquemes mentals poc encertats, dels nostres hàbits no prou respectuosos, de la nostra migrada implicació en la lluita pels drets humans i del nostre escàs compromís amb institucions i associacions que malden per fer millor la societat en àmbits encara ben urgents, com la superació dels mecanismes de justificació del masclisme. Un cos social no es manté si no és amb el treball de totes les mans unides.
Resulta, per tant, indispensable aprendre a basar les relacions humanes en conviccions que dignifiquin la persona i la convivència social. Torna a ser evident, per desgràcia, que encara ens cal molta més filosofia sobre el sentit de la vida. Que la nostra protesta, doncs, ens obri els ulls a l’obligació que assumim envers el cos social i que pot generar en nosaltres la joia de participar amb es altres en la construcció d’un espai de felicitat compartida, no de pena deplorable. Pensem-ho bé: si segons estimacions cada vuit hores de cada dia una dona – nena, jove o adulta – és violada dins del territori de l’Estat espanyol, ¿podem continuar creient que el problema de la violència contra la dona no constitueix una interpel·lació de caràcter estructural? I allà on topem amb fenòmens estructurals, només una reacció sembla la correcta: la de tota la societat com a tal. Cal, doncs, una implicació conscient i radical del cos social en si, amb tots els seu ciutadans i amb totes les seves institucions i serveis.
Joan Ordi
