Hi ha gent gran hi gent gran-gran. Aquesta segona “categoria” (si em permeteu l’atreviment) sol viure majoritàriament en Residències assistides degut, oficialment, a l’escassa o total absència d’autonomia. En aquestes residències la dignitat se suposa que la mantenen (o ajudem a mantenir-la ) fins el final.
Les famílies, a qui la societat ha empès al mercat laboral a tots el seus membres, no troba temps ni espai a la pròpia llar per tenir cura de la gent gran-gran i els porta a la Residència on “accepta” que sí o sí estaran “ben cuidats”.
De ben cuidats ja ho estan ja: hidratats, nodrits, perfectament medicats, en condicions higièniques optimes i fins i tots amb bones dosis d’afecte per part de les cuidadores però amb poca o nul·la implicació familiar. La residència pot ser l’hivernacle perfecte per la fase final de la vida però no la llar i l’entorn que la gent gran necessita i es mereix just al final de la vida.
En aquesta darrera fase, l’antesala de la mort com s’anomena a l’obra “ Un grito en el cielo”, representada a primers d’octubre a l’Ateneu, la implicació de les famílies sol ser laxa. L’atenció, acompanyament, suport i cura de les famílies cap a la gent gran-gran té com a denominador comú, i no generalitzo, el desistiment de la responsabilitat dipositat completament en els cuidadors professionals, tot repetint-se una i altra vegada que a la Residència estaran “millor que a casa” i donant-se permís per escassejar les visites emparats en “l’excés de feina” o altra vegada, repetint-se que estan “ben cuidats”.
Sí, si, estan ben cuidats, repeteixo però (i millor torno a no generalitzar) sense l’atenció imprescindible de la família que ells mateixos van crear, pujar i estimar, és a dir sense, donar uns i rebre un altres, un tracte digne.
Tot just acaba de passar el dia de la Gent gran ( l’ Assemblea General de Nacions Unides, en la Resolució 45/106, de 14 de desembre de 1990, proclamava el 1 d’ octubre com a Dia Internacional de la Gent gran) la finalitat del qual no és altra que reflexionar sobre els reptes socials i polítics que suposa l’envelliment demogràfic que actualment ens toca viure.
Ja ens cal posar-nos les piles… si ara tractem a la nostra gent gran-gran així, no vulguis saber com serem tractats nosaltres… per molt que les institucions anomenin “patrimoni de la humanitat” a la gent gran.