6 d’abril. Dijous sant. Un wsap ens avisa: “Hola. Males notícies. El Josep esta ingressat a l’hospital i no pinta gens bé”. Passen uns dies. “Estic més bé. Pots venir-me a veure”, ens escriu. A l’Hospital, però, no admeten visites, encara. Un dies després, podem veure’l un parell de vegades a l’habitació blanca plena de llum de tarda. Parlem una estoneta. I en la que seria la última conversa, ens estreny la ma i ens diu: Quan sigui a casa em vindràs a veure?.
10 de maig, ens arriba la notícia de la seva mort. Tenia 85 anys el Josep Valls, el Santané, perquè era sobretot el Santané com era conegut el mùsic virtuós de la trompeta. L’home sempre apassionat i sensible, que s’apropava a la gent a través dels sons màgics que feien gaudir i arrencar l’entusiasme als qui l’escoltaven. Quan tocava regalava, de fet, alés de vida i d’alegria popular.
Es difícil oblidar en aquesta hora trista, la nit de festa Major de l’any 1991 a la plaça de l’Ajuntament d’Igualada quan en acabar la seva actuació tothom, en una imatge extraordinària, es va aixecar per aplaudir-lo dempeus llargament en una demostració poques vegades o potser mai vista a la plaça. Es va emocionar el Josep i el record d’aquella nit l’ha acompanyat sempre. Llavors varem escriure aquesta breu nota a La Veu:
“Repetia sense adonar-se’n, plenament feliç: No hi ha paraules, no hi ha paraules… La plaça era més plaça que mai. Era una plaça gran que vessava. I tota la senzillesa del Santané que triomfava a casa seva, es va reflectir en una breu recordança que molta gent d’aquest poble en festa, va agrair en silenci. – .. Sempre, abans d’interpretar aquesta peça, m’agrada dedicar-la al trompetista que va ser Miquel Prim… Va agafar la trompeta. I amb la trompeta va brodar La Reina de Aragón que va fer vibrar la plaça, més que totes les paraules juntes. – No hi ha paraules, no hi ha paraules… Però hi havia un home i una trompeta. I un llenguatge universal. La música. I llargs, molts llargs, els aplaudiments d’una plaça abocada al músic Santané, emocionat i sensible, que era el mateix ciutadà senzill de sempre. Només que plenament feliç”
Les circumstàncies van voler, no fa gaire, que coincidíssim, un al costat de l’altre, en l’adéu d’un amic comú que era també un músic que tocava amb el cor i transmetia emocions amb el piano en concerts improvisats fos allà on fos. El Santané admirava la seva aparent facilitat amb les tecles, eren amics i en rebrer el recordatori se’l va apropar al cor i es va aixugar una llàgrima. En sortir va dir-nos a cau d’orella: Aquesta hora s´apropa i voldria que el meu adéu fos amb la companyia de la música que jo tocava amb la meva trompeta…
Qui ho havia de dir!… La seva hora tan a la vora.
Que la trompeta va ser la seva vida era visible. La seva passió. La seva ànima i segur que el seu cor també. Va recórrer mig món i va entusiasmar sempre, arreu. Les notes que li arrencava arribaven sempre a la gent. I ell era feliç tocant. Deia que aquests moments màgics, inoblidables, amb la trompeta l’havien ajudat a viure i ara, en la vellesa, l’ajudaven a reviure. Mentre ens ho confessava se’l veia emocionat perquè era i havia estat sempre una persona d’una sensibilitat extraordinària. Un artista de gran humanitat que ha fet gaudir i ha fet conmoure amb el so nítid i vibrant, i de vegades trist també, de la trompeta.
Santané va rebrer el reconeixement de la Ciutat al maig del 2017 per la seva trajectòria i sempre l’estimació de la gent i això es un premi que arriba al cor dels artistes. Trompeta d’or, es va dir i escriure. Santané ho va ser. Ho serà sempre en el record. Trompeta d’or i un músic artista que entra en el silenci etern.
El Josep Valls, el Santané, ha mort. Descansi en pau i amb l’agraïment de tanta, tantíssima, gent pel regal de les bones estones rebudes a tants llocs del món. Avui, en l’últim adéu ha sonat també la seva trompeta com ell volia.
La trompeta plora en silenci la darrera nota. El silenci. Santané, amic. Final del teu concert.
Carles Ma. Balsells Castelltort
