Jaume Rovira ha dedicat bona part de la seva vida a l’hosteleria i al cinema a Vilanova del Camí. L’any passat va celebrar els 50 anys del Bar Restaurant Nou, que va obrir també com a cinema el 1962. Precisament l’any passat també es van complir 40 anys de l’obertura del cinema Rovy, tot i que ara és de propietat municipal.
A banda de la seva implicació amb el teixit associatiu del municipi –al seu bar restaurant hi tenen el punt de trobada entitats com el Club Futbol Vilanova o la Colla Excursionista- el caràcter d’en Jaume, la seva dona Digna Bonsfills i la segona generació -que ara regenta el negoci familiar- ha fet del Nou un autèntic punt de trobada social del municipi des de la seva obertura fa mig segle.
El primer cinema, al Centre Republicà
Malgrat el seu origen en una casa pairal dels Moletons, Jaume Rovira de seguida es va interessar pel cinema. A l’antic Centre Republicà (a la cruïlla entre el Carrer Major i el de Verge de Montserrat, avui enderrocat) Jaume Rovira i un altre soci van llogar-li una sala a la Falange per poder-hi fer cinema a principis dels anys 50. Van adquirir un projector, butaques i van adequar la sala. L’èxit més important d’aquella època de cinema vilanoví va ser “El último cuplé”, fins al punt que van haver de llogar un altre projector i col•locar un llençol per exhibir-la en una altra sala. Però aquest primitiu multisales no tenia prou seients i, com recorda Rovira, “vam anar a buscar bancs a l’església i el mossèn es va enrabiar per que era per aquella pel•lícula”.
Ell mateix fa els fonaments del Nou “a pic i pala”
En veure que el poble creixia i el cinema es quedava petit –tenia 150 butaques-, Rovira va decidir comprar el solar de l’actual restaurant Nou per fer-hi un cinema amb 500 places. Recorda com “els fonaments els vaig fer jo a pic i pala i els materials els portava jo des de la bòbila amb el carro i el cavall”.
Amb les butaques comprades de segona mà a un cinema de Barcelona, de seguida projecta un film que fa quedar petit el Nou: “Los diez mandamientos”. “Vam haver de posar seients per gairebé 1.000 persones i els nens es van haver d’asseure al terra a davant de la pantalla”. També al Nou van tenir molt èxit els films de Manolo Escobar, Carmen Sevilla, Joselito o el western “Por un puñado de dólares”.
Però el Nou no només ha acollit cinema. Com recorda Rovira allà s’hi van fer combats de boxa o concerts d’Antonio Molina –que va arribar “tocadet” després de recórrer els bars de Vilanova i va cantar en “playback” segons Rovira- i l’obra de teatre de Joan Capri “El Baldiri de la Costa”, que va ser un fracàs: “jo ja els hi vaig dir, si voleu venir, veniu, però aquí a Vilanova de catalans n’hi ha pocs” recorda.
Cinema de destape i, finalment, restaurant
En obrir el Rovy, l’any 1972, van dedicar el cinema Nou al cinema de destape o S. Quan es va acabar aquesta època van decidir transformar el cinema en restaurant “que ha funcionat molt bé” però que ara es ressenteix de la crisi i els costums socials: “la gent cada cop es casa menys i també hi ha menys comunions”.
El que continua funcionant bé segons Jaume Rovira és el bar i el restaurant de menú. Però no oblida que ha estat una feina “molt esclava”. A més, com que el permetien tancar més tard pel fet de ser també un cinema “em venien tots els borratxins de la comarca”, però en general “em passat molt bons moments aquí, era el bar del poble”.
El futur, però, es dibuixa negre segons Jaume Rovira: “cada vegada paguem més impostos i vé menys gent… no se si els néts ho agafaran això…”
El Rovy: “Un cinema grandiós en un poble tan petit…”
A principis de la dècada dels 70 es comencen a produïr les primeres pel•lícules en format panoràmic de 70 mil•límetres. Aquest fet i el creixement de Vilanova –que ja tenia 5.000 habitants- va animar Rovira a construir el Rovy Cinema amb capacitat per a 1.500 persones, o el que és el mateix, més d’una quarta part del poble. Vist amb perspectiva, s’entenen les advertències que li feien empresaris del cinema de Barcelona: “esteu bojos, això no pot sortir bé”.
Acompanyem a Jaume Rovira a visitar el Rovy –de propietat municipal des dels anys 90- i es traspua una certa tristesa en el seu rostre. Mentre entra a la sala –que no havia vist des de feia dos anys- es lamenta: “sap molt greu veure un cinema que havia estat una novetat, que no s’havia fet a cap poble, veure’l així, sense butaques…”.
El 1972, i coincidint amb la Festa Major de Vilanova, s’inaugura el nou cinema Rovy amb “Patton”. Rovira recorda com a les sessions del Rovy venia gent de Manresa o Martorell i, per descomptat, d’arreu de l’Anoia, ja que no hi havia cap sala d’aquestes característiques fora de Barcelona.
Un dels films de més èxit al Rovy durant els 70 va ser “El coloso en llamas”. L’aglomeració de gent fins i tot va fer que es trenqués una de les portes del vestíbul per la pressió dels espectadors que volien entrar.
Altres films d’èxit van ser la reposició de “Lo que el viento se llevó” o “Lucecita”, “que no era molt bona però va portar molta gent que no havia anat mai al cinema però que havia vist el serial abans” comenta Rovira, qui també fa memòria dels espectacles més exitosos que ha acollit el Rovy, amb protagonistes com La Trinca, Manolo Escobar o Andrés Pajares.
Jaume Rovira analitza als cinèfils anoiencs i conclou que el que més tirada tenia era el cinema d’acció i l’entreteniment, amb exitoses jornades de 12 hores de cinema de terror o de ciència ficció. A l’altra banda de la balança, films com “Los Juicios de Nuremberg” que “quan va acabar la pel•lícula ja no hi havia ningú” recorda Rovira, que assegura que “la gent no estava per pel•lícules tan sèries, això de rumiar no els hi agradava, més aviat les pel•lícules d’acció”.
Cinema d’estrena abans que Igualada
Jaume Rovira recorda que al principi havien de projectar les pel•lícules després d’haver-se estrenat abans a Igualada. Però les seves hàbils gestions a les distribuïdores cinematogràfiques de Barcelona van fer que aconseguís estrenar films abans que els cinemes d’Igualada. Rovira reconeix la seva sort i l’anormalitat de la situació: “El senyor Grau [Ramon Grau, president de la Compañia Regional de Espectáculos propietària dels cinemes Kursal i Saló Rosa d’Igualada] no va tenir gaire vista perquè sinó no hauríem pogut fer estrenes nosaltres abans que Igualada”.
La seva estratègia era ben simple, fer-se amb la gent: “Jo em vaig espavilar a anar a les distribuïdores i llavors igualada sempre estava apretant perquè no volia pagar tant per les pel•lícules. Jo parlava amb la gent però els d’Igualada no, es pensaven que amb el nom d’Igualada ho tenien tot, però a vegades val més una amistat que tots els cèntims”.
Rovira recorda amb un somriure com la gent d’Igualada li deia “mira que és fumut haver d’anar a Vilanova per veure pel•lícules d’estrena”.
Les entranyes del Rovy
Amb la guia d’en Jaume i d’una conserge de l’àrea de cultura de l’ajuntament, recorrem fins a l’últim racó del Rovy. A la cabina de projecció, Rovira recorda com hi havia dues màquines de les més modernes del moment –ara ja només en queda una- perquè llavors les bobines eren petites i només contenien una part de la pel•lícula i calia combinar projectors per anar canviant les bobines sense interrompre la projecció.
Arribem a la sala tècnica on es repassaven les pel•lícules abans de projectar-les. En una taula es repassaven les bobines manualment per detectar si hi havia talls i encara queden les bobines metàl•liques, només amb algun tros de cel•luloide oblidat. Allà ni tan sols hi ha llum i ens conformem amb la tènue il•luminació que ens proporciona el lot que porta la conserge. La situació general de l’edifici fa que Rovira adverteixi diverses vegades que si no s’intervé, “qualsevol dia s’enfonsa”.
Baixem al soterrani per descobrir les entranyes del Rovy. L’enorme sistema de calefacció “gairebé no donava l’abast de gran que era el cinema” i la caldera de gasoil en una estança annexa fa despertar els records de Rovira: “el senyor Jordan, el cap de Bombers que ens havia de donar el permís per obrir, em va dir aquí heu de posar uns totxos per si mai s’escapa el gasoil”. El tal Jordan li va reconèixer “ja se que no ho faràs i Rovira assenyala al terra i diu “mira, ara fa 40 anys i encara està per posar”.
Agonia i salvació municipal
A finals dels 80 van plantejar-se dividir el Rovy en tres sales, una gran a la part inferior i dues petites a la part superior “però ens vam tirar enrere perquè ja anava molt a menys el cine”. De fet, el 1994 tanca portes perquè, com resumeix Jaume Rovira, “per veure pel•lícules petites en pantalla petita molts es quedaven a casa per veure la tele”.
Després del seu tancament, l’ajuntament va iniciar les gestions per adquirir-lo. Tot i que al principi va acollir algunes activitats culturals, l’obertura de Can Papasseit va relegar al Rovy a un paper secundari i actualment és la seu del banc d’aliments i d’algunes entitats del municipi, que han arranjat alguns espais de l’antic cinema.
Des de l’ajuntament, la primera tinent d’alcalde de Cultura, Vanesa González, reconeix que el consistori no disposa dels recursos econòmics per fer una intervenció com la que es necessitaria i que els esforços es centren “en dinamitzar l’espai i fer-hi petites reparacions”.
Podeu trobar més informació i imatges al bloc http://vilanovadelcami.blogspot.com.es/2011/11/rovy-cinema.html