Vaig tenir oportunitat d’assistir a un dels imprescindibles Dimarts de Diàlegs organitzats per l’Ateneu Igualadí i excel·lentment conduits pel Jordi Cuadras. Per a mi va resultar molt revelador de la tendència que segueix el món de la comunicació i específicament dels mitjans locals. Crec que és oportú de parlar-ne des de l’òptica de la innovació, com a exemple de fins a quin punt nous desenvolupaments que poden semblar col·laterals influeixen directament en l’entorn i obliguen a les acivitats, empreses i sectors sencers a reaccionar.
O sigui: el vell paradigma de que si no innoves, desapareixes.
El debat coincidia en el temps amb la immediatesa del Mobile World Congress, i resulta inevitable pensar en les connexions entre el que signifiquen ambdues coses; vaig poder constatar el reconeixement per part dels periodistes que hi éren presents, que la captació de la informació, per difondre-la en els seus mitjans, ja no la fan ells. La interacció amb el lector creada a través d’internet, i sobretot la usabilitat dels telèfons mòbils intel·ligents per obtenir i transmetre la notícia s’han generalitzat fins el punt que el corrent d’informació els arriba per tot arreu.
Cal dir també que la manca de recursos estructurals en els diaris, tant impresos com digitals i sobretot si són d’àmbit local, condiciona el fet que es pugui fer un bon contrast d’aquestes fonts d’informació tan dinàmiques.
Per incloure un altre element al quadre, aquestes darreres setmanes la popularització de Periscope com a eina d’informació immediata, sobretot de gent famosa, m’ha fet pensar que el canvi de percepció per part de la gent de l’activitat de la comunicació és radical.
Tot i aquests canvis en l’entorn, però, encara es percep la concepció dels mitjans de comunicació com un “poder”, sovint enfrontat o utilitzat pels elements polítics, seguint una dinàmica que crec que està ancorada en un entorn de segle XX que probablement ja no existeix.
Les famoses notes de premsa llançades des dels departaments de comunicació de les administracions i institucions van perdent vigència i rigor, perquè el rol del seu contrast amb fonts alternatives ja ha passat als lectors en lloc dels mateixos periodistes, i cada cop semblen ser menys notícia i més publicitat pura.
Amb aquesta perspectiva, la meva opinió és que el periodista ha d’innovar radicalment en la seva funció. S’està convertint en un gestor de l’àgora pública, més que en cronista de la realitat, i això l’obliga a utilitzar eines noves i fins i tot a modificar el seu perfil professional (gestió, sociologia…) per mantenir la viabilitat del seu projecte.
La tecnologia ha canviat el paradigma i les necessitats del lector, i ara cal innovar per no perdre’l com a client.
Per descomptat que tenim totes les eines digitals per fer-ho, i que de la premsa escrita potser només queda l’olor com entrada inconscient, l’olor especial i única del nostre diari, que ens apropa de forma no conscient a una credibilitat de la informació. Alerta, però, perquè tal com van les coses, aviat inventaran sistemes audiovisuals amb afegits tàctils i sensitius per convèncer-nos de la qualitat del missatge.
I oblidem-nos de l’impacte de les notes de premsa. Una filmació en directe de Gerard Piqué té molta més influència.
