Imperi decadent o democràcia imperfecta?

Josep Castelltort Panadés 

La qüestió no és senzilla. No pot ser-ho, es tractava precisament d’amagar on és el poder.

Espanya, diguem la metròpoli, el «Gobierno del Estado» amb les principals institucions: l’exèrcit, les forces i cossos de seguretat, la judicatura i la fiscalia i al capdamunt la Casa Real, amb l’acompanyament d’ambientació del cor mediàtic fidel, que és casi la totalitat del cor mediàtic, va decidir que s’havia d’escarmentar la colònia que havia proclamat que es volia emancipar.

Escarmentar no és la paraula legal, però és la real. Per a fer-ho es va intentar aconseguir que la gent de la colònia cometés violència, com a resposta a provocacions. Amb un nivell de violència adequat s’hauria engegat la màquina de la lluita antiterrorista i la gent i els governs dels altres països s’haurien posat al costat del «Gobierno». Però això no va funcionar. Les provocacions no van aconseguir la desitjada violència -alguna cosa havíem après del País Basc-. Va caldre fabricar directament delictes mitjançant incidents provocats, informes falsejats i proves amagades per poder escarmentar els responsables del referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

Per altra part, la maquinària mediàtica, política, electoral i la judicial es van aplicar a manipular les campanyes electoral catalanes per aconseguir una victòria dels partits de la metròpoli. Però no van tenir èxit.

També hi va haver pressions i xantatges a grans empreses perquè s’enduguessin les seus fora de Catalunya i moltes van marxar.

Analitzar això com un conflicte polític en democràcia està condemnat al fracàs. Hi ha el fet fonamental que les imperfeccions s’ajunten totes en una acció coordinada contra els catalans.

Explica Hanna Arendt que el nazisme – i els altres feixisme en un sentit ampli- neixen a partir de les idees de superioritat racial i cultural que havia cultivat l’imperialisme.

L’imperialisme necessitava creure en la superioritat racial o cultural per legitimar la submissió d’altres poble.

Tot i que sembla que això sigui llunyà, l’estat imperial espanyol, amb el concepte de superioritat que justifica la dominació per la força a Espanya es prolonga al llarg de la història fins avui. La darrera aventura imperial és al Marroc i la liquida Franco, sense fer gaire soroll, fa setanta anys. Encara es retira Espanya del Sàhara Oriental fa 45 anys.

La idea de supremacia de la cultura castellana i la missió imperial de la unitat, viva dintre de les estructures de l’estat, es prolonga fins avui.

A totes les ex-potencies imperialistes perviuen idees de l’imperialisme, però per què a Espanya, aquest residus imperialistes tenen molta més força que a Anglaterra, França o Itàlia? Segurament perquè a Espanya, el feixisme (franquisme) hereu de l’imperialisme no és derrotat en cap moment.

L’esperit colonial no es manifesta en el dia a dia. No seria presentable. Només quan està en perill la supremacia de la metròpoli madrilenya. Al País Basc abans i a Catalunya ara.

Per això, en aquest moment resulta que a Espanya hi ha dues ultradretes: una estructural (el «deep state» que ha gestionat l’escarment) i una altra, encarnada per Vox que creix per l’onada ultradretana a Europa dels darrers anys. No es pot dir que es trobin – només a les casernes – perquè l’ultradreta de Vox, desacreditaria el franquisme estructural.

Però, a més, la ideologia franquista de la unitat d’Espanya per sobre de tot, en particular per sobre dels drets humans i la democràcia, és compartida per la major part de l’estructura política de l’estat espanyol quan toquen a sometent. Cada sector té els seus matisos: uns són catòlics integristes i els altres són més laïcistes, uns són reaccionaris en relació a les llibertats personals i altres són més lliberals, però comparteixen el projecte polític «unitat d’Espanya a partir de la matriu castellana («lo español») i centre de poder a Madrid».

Amb aquest esquema ja deixarem de sorprendre’ns de que les institucions de l’estat espanyol se saltin les normes de la democràcia. Són un vestidet que s’ha posar l’estat per ser presentable a Europa, però el personatge real, en el fons, és un altre.

No té sentit parlar de reformar el sistema polític espanyol. Precisament perquè la idea imperial-feixista de la «unitat de la pàtria sota hegemonia castellana i centre de poder a Madrid» és la base del sistema, no es pot reformar. En tot cas, el sistema polític s’hauria d’ensorrar i fer-ne un altre.

Els que es pensen que el PSOE és una altra cosa i que podria posar remei a la situació, esborren voluntàriament de la memòria els GAL i al defensa a ultrança de la monarquia. També obliden misericordiosament les portes giratòries de que la «casta dominant» fa participar al PSOE.

Es queden amb la cançoneta de les imperfeccions de la democràcia, A cada agressió sortim a plorar la sorpresa, demanar reparació i reformes perquè no torni a passar, s’abaixa el cap , es llença a dignitat a les deixalles i s’espera la propera. Això ho aguanten polítics ben pagats que tenen por de perdre la cadira i no saben fer res més. Però fan passar vergonya al poble que representen.