Sembla una pregunta inintel·ligible? Per què? Perquè ja sabem en què consisteix? ¿No forma part del calendari oficial de vacances escolars i dies no laborals dels mesos de desembre i de gener? ¿No l’associem a la gran festa del consum, dels regals, de la diversió, del canvi d’any, dels sentiments tendres i dels àpats compartits? ¿No pertany a la tradició religiosa d’Occident que anomenem cristianisme, que es remunta al naixement d’un nen fa uns 2050 anys i que ha marcat profundament i extensa la cultura i l’ètica d’aquesta part del món i, des d’ella, una bona porció de la resta? No simbolitzem aquest record en forma de memorial rutinari de cada any amb els elements del pessebre tradicional? ¿No guarnim els carrers, places i aparadors, els edificis oficials, i àdhuc entitats privades laiques, a part de les balconades de les nostres cases i pisos, amb llumetes, estrelles, avets i pampallugues de tota mena? ¿No incentivem amb l’esplendor d’aquesta lluminària cridanera (per exemple, amb 10 km de xarxa elèctrica per alimentar centenars de dispositius luminotècnics) la consciència de les festes tradicionals d’hivern i la conveniència de gastar per refer-nos de la crisi econòmica causada per la pandèmia? ¿No han de córrer l’alegria, el descans, els diners, la felicitat i els bons desigs ara que s’acaba l’any i hem hagut de suportar tantes dificultats i problemes, i no sabem encara què ens prepara el 2022?
No té sentit, doncs, preguntar què és el Nadal. Aparentment, no. Però si tanta evidència social i cultural sembla invalidar la pregunta, ¿no tenim dret a sospitar, de manera una mica freudiana, que al darrere de tanta sobrecàrrega de sentit hi ha, en el fons, una desviació de la mirada? Per què? Perquè l’ésser humà ha après a no identificar massa de pressa les explicacions ja a punt d’ús, les raons prêt-à-porter, amb la realitat en si. Ens agrada mirar les coses en la direcció que convé. Adoptem l’angle de visió que revela clarament el que volem veure. Trobem en el camp visual el que ja mentalment hi havíem posat. Però llavors, ai las!, ja no hi veiem res més. I concloem precipitadament i injusta que no hi ha res més a veure. Nadal és la festa recurrent de cada hivern en aquest racó del món precondicionat per una cultura bimil·lenària que ens critica per no ser prou bones persones, però que ens permet la disbauxa del sobreconsum i de la sobreproducció d’articles d’un sol ús que malmeten el planeta. Res més. A la vista no hi ha res més. La resta – si algú encara la insinua – respondria a la mala fe de qui no “s’hi adapta”.
Insistim, però: ¿i si al darrere d’aquesta pantalla tan ben construïda i il·luminada, en què es projecta triomfalment la nostra sobirana explicació cultural del Nadal, s’amagués la realitat del Nadal en si? ¿I si la qüestió no fos tan fàcil com fer creure que les festes nadalenques eren, en el seu origen, un mite religiós que la societat civil va saber transformar en la joia festiva que el cru hivern necessita per fer suportable la por del canvi d’any? ¿I si aquestes explicacions d’una suposadament elevada profunditat “científica” meresquessin, elles mateixes, la sospita d’un interès fabricat ad hoc per justificar la comercialització i l’ensucrament ètic del Nadal, i domesticar-lo així culturalment? Dit d’una altra manera: ¿i si el que s’acusa de mentida religiosa fos la veritat que la suposadament culta explicació “vertadera” no vol prendre en consideració? ¿I si el tan repetit joc d’interessos no caigués només de la banda de la religió, sinó també de la banda de la negativa interessada a neutralitzar una explicació religiosa del sentit últim de la vida? ¿No ha d’acceptar qui acusa que la possibilitat de la seva acusació també pugui recaure sobre ell mateix? ¿Podem desviar la mirada, quan la nostra crítica ens enfoca a nosaltres mateixos en el seu propi angle de visió?
Desviació de la mirada, doncs? Potser sí. I la mirada recta, ¿com seria? Cap a on enfocaria? Recordem-ho breument, car tanta tradició cultural, tanta sobreutilització social i tanta explicació esbiaixada ens han abocat, paradoxalment, a l’oblit de l’essencial. Quatre punts, doncs, telegràfics (o tipus whatsApp) per anar-hi pensant. Primer: es recorda i celebra el naixement (dies natalis) d’un nen. No la campanya militar victoriosa d’un general muntat en un cavall rampant (quants n’hi ha de famosos en la història?). Tampoc el descobriment científic d’un geni bigotut que revoluciona la comprensió del món material. Menys encara, l’obra original d’un artista malcarat que aireja la seva exclusiva genialitat sobre la plebs. Per suposat, tampoc els mèrits polítics d’un governant revolucionari al seu temps. Tot és molt més simple i radical: neix un nen. I el que compta no és quina utilitat s’espera de les seves gestes, sinó quin sentit l’acompanya en relació amb el problema del sentit global de la vida. Segon: per enfocar bé aquest fet, cal que la nostra mirada es deixi trobar per la d’aquest nen. No es tracta de mirar com qui vol descobrir el que ja sap que hi és (mirada re-productiva), sinó de deixar-se mirar, de coincidir amb el camp visual d’una mirada que ens mira (mirada receptiva i prospectiva), d’acollir la seva invitació i interpel·lació silents. Tercer: en la fràgil humanitat d’aquest nen és acollida la nostra carn, la nostra condició humana, la fragilitat de la nostra llibertat i de la nostra responsabilitat ètica. És, doncs, una mirada que ens integra en una perspectiva ja no fabricada per nosaltres, sinó que s’acosta a compartir la nostra realitat. I quart: en aquest compartir la nostra aventura en el món (història), es manifesta un amor que supera amb escreix, infinitament, la nostra capacitat d’estimar realment, desinteressadament, amb dedicació a la veritat i amb generositat de cor.
Conclusió: Nadal és la revelació de la mirada d’un nen que ens aporta un enfocament que ja no brolla simplement de la nostra saviesa, però que la incorpora en un camp de visió diferent, que demana acolliment. Resulta obvi: caldria explicitar moltes coses més. Però cadascú/una ha de fer el seu treball interior i analitzar la seva mirada: és merament reproductiva o també receptiva? Per no caure en la típica i tòpica manera d’”il·luminar” el Nadal i de buidar-lo del seu sentit propi. Penso. Pace societatis (amb la vènia de la societat).
Joan Ordi
