Aquestes van ser unes de les primeres paraules que vam sentir de la mama el dia 17 d’abril, dia que vam arribar al final d’un dels malsons més llargs i angoixants de la nostra família.
Tres setmanes justes, tres setmanes extremadament intenses… esperant la trucada del metge sobre les 11 del matí… esperant el “bon dia” de la mama per whatsapp. Tres setmanes de no dormir, de respirar, de menjar per subsistència, i de plorar… La incertesa i la por del futur immediat i desconegut.
Això és el que vam sentir tota la gent que estimem a la Tere, la gran protagonista, i una persona molt forta i valenta. Sola tres setmanes, envoltada de quatre parets, passant dies realment crítics, amb oxigen i amb els 24 hores del dia per pensar… molt fàcil esfondrar-se i llençar la tovallola… però no, en cap moment, en absolut: Això jo ho guanyo! Faré tot el possible per guanyar-lo!…
I així va ser, la mama va guanyar, i va guanyar perquè tenia clar que no hi havia cap altra opció, i també va fer-ho gràcies als magnífics professionals que van estar amb ella en tot moment. Nosaltres no hi podíem ser, però va estar envoltada de grans persones sempre, primer al CAP d’Igualada, després a l’Hospital General de Catalunya, i finalment a l’Hospital d’Igualada. I ells han estat els altres protagonistes d’aquest capítol de les nostres vides que mai oblidarem, metges, infermeres, personal sanitari… persones HUMANES… La professionalitat de les quals va ser de 10, però el tracte humà de cada una d’elles va ser més que excel·lent.
A tots els qui veu estar amb la mama, els qui la veu cuidar, els qui la vàreu curar, cada dia li regalàveu aquell somriure, que nosaltres, els seus, no podíem fer-li.
Gràcies, moltes gràcies per la vostra humanitat, i per la feina ben feta. La Tere ho va posar tot, i vosaltres ho veu fer possible.
Gemma, Carles i Carola Oller Lopez