Inici Joan Carles González Caldito Feminisme demagògic

Feminisme demagògic

COMPARTIR

Juan Carlos González

Després de la moció de censura celebrada al Congrés dels diputats ara fa uns dies, la noticia més sonada ha estat que el nou govern socialista és el govern d’Estat amb més dones al capdavant, amb un total d’11 dones i 6 homes. Certament, és el primer cop que un estat té quasi el doble de dones que d’homes al gabinet del govern, però erra qui pensa que tenir més dones és sinònim d’aplicar polítiques feministes. De fet, aquest ha estat l’error de molts periodistes i politòlegs, però també de l’alcalde d’Igualada Marc Castells que en un tuit va donar a entendre implícitament que, amb la incorporació de Mireia Duran en substitució de l’extinent d’alcalde Àngels Chacón, el seu govern era pro feminista perquè té més dones que homes, quan en realitat és la llei la que obliga a la paritat entre sexes.

Comento aquest fet perquè el feminisme ha esdevingut una moda entre els partits i també als plens municipals, moment en que els partits sovint rivalitzen al proposar declaracions institucionals contra la violència de gènere, a favor de les dones i de les lluites del 8 de març. Tots semblen compartir la defensa dels drets de les dones i el rebuig a la violència, però el feminisme és quelcom més ampli, ja que és la ideologia que crítica la gestió habitual del poder basada en la força i la autoritat, normalment masculinitzada. La finalitat del feminisme consisteix, doncs, en revertir aquesta gestió, és a dir, gestionar el poder exercint polítiques de redistribució i empoderament que permetin revertir les desigualtats causades per les polítiques derivades d’un model econòmic fonamentat en la desigualtat com a condició de possibilitat del seu funcionament (capitalisme), i la jerarquització del poder com a eina potenciadora d’aquest model econòmic (patriarcat).

En aquest sentit, la dona té un paper fonamental en la lluita feminista, en la mesura en que històrica i culturalment és la principal víctima de les polítiques capitalistes i patriarcals. Així, si als anys 70′ el feminisme demanava l’emancipació econòmica de les dones, esdevenint el treball una reivindicació de llibertat per a elles, els anys 80′ i 90′ el feminisme demanava polítiques de reconeixement, és a dir, de visibilitzar la diversitat de la dona, però també dels altres col·lectius reprimits. D’aquí que la representació de la dona sigui en l’actualitat quelcom fonamental en la política governamental i hagi esdevingut en una llei d’obligat compliment. No obstant, però, en la darrera dècada el feminisme ha encetat una tercera reivindicació de la qual molt sovint els governs no se’n fan càrrec: ens referim a la redistribució de la riquesa col·lectiva.

Segons aquesta tercera i actual reivindicació feminista, l’origen de les desigualtats es troba en la gestió del poder a favor del capitalisme i el patriarcat. En aquest sentit, la mesura per combatre les desigualtats socials és exercir polítiques que lluitin contra les desigualtats econòmiques provocades pel capitalisme i el patriarcat i, per tant, aplicar polítiques redistributives de la riquesa col·lectiva, com per exemple la tarifació social a les escoles bressol o el cobrament d’impostos i taxes a partir de criteris progressius i d’equitat. A més, també demana tenir cura dels espais que vetllen per les cures socials, com l’educació, l’habitatge, la mobilitat urbana, els ajuts socials, etc., i evitar la seva privatització i posterior negoci, demanant la municipalització d’aquests serveis en la mesura en que aquests espais són els responsables de vetllar per la reproducció social, condició de possibilitat de tota reproducció social però també producció mercantilista. És en aquest punt on els partits es separen a l’hora d’aplicar mesures polítiques feministes, ja que no tots estan a favor d’aplicar mesures de redistribució i tenir cura dels espais públics de cura social. No obstant, no podem oblidar que el feminisme lluita per un canvi de paradigma econòmic que posa al centre de les polítiques la cura de la vida, desplaçant l’economia capitalista d’acumulació i espectacle a un segon terme. L’objectiu últim: combatre les desigualtats des de les institucions governamentals a partir de criteris equitatius de gestió econòmica.

Certament, el feminisme està de moda però sovint no s’accepten les seves demandes polítiques. Aquest fet ho podem comprovar a diferents nivells polítics i el govern d’Igualada és un exemple quan el seu alcalde fa bandera de ser un govern majoritari de dones i du a terme demandes feministes de caire estètic i educatiu, al mateix temps que deixa de banda les polítiques redistributives que demanda el feminisme actual. Si el que qualifica de feminista a un govern són les seves accions polítiques, el govern d’Igualada no és feminista perquè no aposta per la redistribució de la riquesa col·lectiva que proposa el feminisme, en la mesura en que no aplica un impost del IBI progressiu, ni un sistema de recollida d’escombraries individualitzat, ni la tarifació social a les escoles bressol, entre d’altre mesures. Descartant aquestes mesures, el govern d’Igualada no només està utilitzant demagògicament el feminisme, sinó que l’està banalitzant de tal manera que el redueix a una mera aparença estètica.

Avui són molts als qui els hi semblen innecessàries aquestes polítiques i per això les ignoren i/o les critiquen, i és quan toca recordar-los que totes les lluites feministes han estat, primer ignorades, després criticades i en últim lloc aplicades. Ningú pot aturar la força d’una idea quan aquesta ja està en marxa i les polítiques municipals dites feministes acabaran aplicant criteris de redistribució de la riquesa, sigui de la mà de qui sigui.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*