Quan menjo sola m’agrada observar la resta de les taules. Em vaig fixar en una parella, a l’altra punta de les taules. Al seu costat, un cotxet amb un nadó. Semblaven molt engrescats en la conversa, movien les mans, es miraven als ulls, somreien.

Just al costat meu, hi havia una parella amb una noia adolescent. El pare estava escrivint missatges al mòbil, la filla mirant Instagram sense aixecar la vista de la pantalla, amb l’índex esquerre passant fotos, i amb la dreta, posant-se el menjar a la boca sense veure’l. La mare, posant cara de resignació, i de tant en tant, deixant la mirada en un punt fix, una mirada al buit.

Davant meu, un noi i una noia, costat per costat, amb una cervesa al davant, cadascú al seu món, amb els ulls a la seva pantalla. I vaig continuar observant què passava a les altres taules, una per una.

Vaig decidir tornar a reseguir les taules detingudament, i vaig començar de nou per la primera que m’havia cridat l’atenció on hi havia la parella que semblava tan concentrada i motivada parlant.  Just llavors, em vaig adonar que parlaven amb signes. I va ser quan vaig comprendre el perquè la seva comunicació era tan apassionada.

Potser és veritat allò que diuen que les persones preferim i ens motiva fer les coses quan hi ha obstacles. Em va fer pensar, com quan estàs amb afonia, i tens aquelles ganes immenses de parlar i no pots. La parella que parlava amb signes, tenia molt a comunicar-se, i sobretot, estava present en el moment que estava vivint, amb cos, ment i cor. En canvi, algunes de les persones d’altres taules, tenien el cos a la plaça; la ment i el cor, vés a saber on.

Però, què passaria si de cop, aquestes persones que no treuen el cap de la pantalla, mentre estan a vint centímetres de l’altra persona, s’imaginessin que potser no la tornaran a veure mai més i que aquell moment és únic i irrepetible?  Probablement l’actitud seria una altra.  Potser no cal esperar que la vida ens posi al davant una data límit.  Potser podem actuar de forma diferent: Posant més atenció en allò que estem fent o està passant en el nostre entorn. Si mengem, mengem. Si parlem, parlem. Si mirem, mirem.  Segurament, hi guanyaríem.  Cal fer un ús responsable de la tecnologia, i aquí els adults en som responsables, donant exemple i pautes.

En el món tecnològic actual, amb el mòbil omnipresent, tenim reptes importants si volem comunicar-nos conscientment i estar realment presents amb l’altra persona: escoltar de forma activa, i fer que el mòbil ens acosti als que tenim lluny, i a la vegada, evitar que ens allunyi dels que tenim a prop.

Què creus que pots canviar en el teu dia a dia, per a comunicar-te més conscientement?  Encara que pugui semblar complicat, tot comença en un primer pas, per petit que sigui.