Els passats 7 i 8 de juny, els Curtals d’Encamp, al cor d’Andorra, es van convertir en un autèntic camp de batalla per als amants de l’esport extrem. Amb centenars de participants vinguts d’arreu d’Europa, l’Spartan Race va tornar a demostrar per què és considerada una de les curses d’obstacles més dures del continent.
Enmig d’aquest escenari de superació i resistència hi trobem una història especial: la de l’Emma Perea, una jove de 22 anys de Vilanova del Camí, que va participar per primera vegada a l’Spartan juntament amb el seu pare, Luís Perea, de 57 anys. Junts, van completar la modalitat Sprint, un recorregut de gairebé 7 km amb desenes d’obstacles, desnivells pronunciats i reptes físics i mentals que posen a prova fins als més preparats.
L’Emma assegura que ha estat “una experiència molt xula. Fer-la amb el meu pare ha fet que tot tingui encara més sentit.”, explicava emocionada l’Emma en una entrevista a Ràdio Nova. Per a ella, l’Spartan no ha estat només un desafiament esportiu, sinó també una vivència compartida, un projecte a llarg termini que ha servit per reforçar encara més el vincle amb el seu pare. “Si ho fem junts, ho comencem junts i ho acabem junts. Això és el més important.”
De fet, tots dos van creuar la meta junts i de la mà, amb un temps de 1h 55m 56s, demostrant que la companyonia i el suport mutu poden ser tan determinants com l’entrenament físic. “Ell sempre m’esperava i m’animava. No em deixava quedar enrere. Em repetia: ‘Dale, que tu pots’.”, recorda l’Emma amb un somriure.
Set mesos de preparació i una voluntat de ferro
Per arribar amb garanties a la cursa, pare i filla van dedicar set mesos a preparar-se. L’Emma, que fa crossfit, i el seu pare, corredor habitual i aficionat al gimnàs, van combinar sessions de força, resistència i entrenaments específics per simular obstacles com carregar pesos o escalar murs.
Tot i aquesta preparació, la cursa no va estar exempta de dificultats. “Els tres primers quilòmetres van ser tot pujada. Semblava que no s’acabava mai”, reconeix. Però un cop superat aquest mur inicial, va quedar clar que el veritable desafiament era mental: “Quan t’hi poses, la clau és no rendir-te. És més mental que físic.”
Més enllà de la prova en si, l’Emma també destaca l’ambient que es viu a l’Spartan: música, animació i molta complicitat entre participants. “Hi havia gent que ni coneixíem i que ens ajudava als obstacles. Es crea un ambient molt bonic, molt d’equip.”
L’organització va reunir més de 500 participants en la modalitat Sprint, amb 346 homes i 184 dones. L’Emma va aconseguir una meritòria 24a posició entre les fèmines, un resultat que la va sorprendre ella mateixa: “Quan ho vaig veure, no m’ho creia. Em vaig sentir molt orgullosa.”
I el Luís va quedar en la posició 142 de la general i 2, en Master.
Nous reptes a l’horitzó
L’Emma no s’atura. El pròxim objectiu que ja planeja amb el seu pare és participar en una Hyrox, una competició internacional que combina cursa i proves de força inspirades en el crossfit. “És una mica més el meu terreny. I qui sap, potser aquest cop li guanyo!”, diu entre rialles. Tenen la mirada posada en l’edició de 2026, tot i que encara no han decidit la ciutat.
L’experiència viscuda ha deixat empremta, i l’Emma anima altres joves —i no tan joves— a posar-se a prova: “Que no tinguin por. Encara que triguin cinc hores, que ho intentin. La satisfacció d’acabar una Spartan no es pot explicar, s’ha de viure.” I si és amb algú de la teva família, encara millor: “Anar amb algú en qui confies et dona una seguretat brutal. És una motivació extra.”
