«El bosque de luto», a la Pantalla oberta del Cineclub

Aquest dijous 28 de febrer, el cicle Pantalla oberta del Cineclub Ateneu porta la coproducció franco-japonesa de 2007 «El bosque de luto» (mogari no mori) de Naomi Kawase. La projecció, gratuïta, es farà a la sala de socis de l’Ateneu Igualadí a partir de les 8 del vespre.

En la història del cinema japonès les veus femenines, pràcticament, no s’han escoltat. El paper del director estava destinat als homes que van ocupar aquest lloc, potser per la influència del seu teatre, en què molts actors estaven especialitzats en representar papers femenins. Per això és important l’irrupció de Naomi Kawase, directora que més enllà de les fronteres del seu país, només ha aconseguit certa repercussió a França. Però Kawase –ben allunyada dels cànons de la indústria- no és una nouvinguda, ja que en el 1997 va aconseguir la Càmera d’Or a Cannes per Moe no sozaku, va ser nominada per a la Palma d’Or per Shara (2003) i va obtenir, el 2007, el Gran Premi del Jurat per El bosque del luto.

Kawase ve del documental, i això es nota en tota la seva filmografia, i en decisions com les de treballar amb operadors de càmera forjats en aquest gènere, utilitzar actors no professionals, o en la manera de fer servir la posada en escena o el fora de camp.

El vell Shigeki va perdre fa 33 anys la seva dona, Mako, mentre que la jove Machiko va enterrar el seu fill per un accident. Els dos viuen en una petita residència de jubilats a la muntanya, on hi regna la pau i l’harmonia –l’un com a resident, la noia com a treballadora-. A partir d’una excursió en cotxe, iniciaran un estrany viatge en què es ploraran els seus morts i reviuran pors antigues. I és, en aquest moment de crisi, en què els dos personatges, descobreixen que tenen alguna cosa dolorosa en comú i s’ajuden, de manera mútua, per superar-ho. Es coneixeran entre ells i ells mateixos, i la natura els farà sentir vius per reiniciar les seves vides. I no és únicament un viatge físic pel bosc, amb les seves inclemències meteorològiques (vent, fortes pluges,…) sinó espiritual. A mida que avancen pel bosc l’obscuritat inicial va donant lloc a la llum, a l’alliberament, al final del dol. Un cinema, el de la directora nipona, de personalitat i determinació. D’exquisida sensibilitat. De risc. Poètic. I que sense els paisatges i els sons no tindria sentit.

És així com Kawase, a El bosque del luto dirigeix la seva mirada de la vida al dol i de la mort
a la vida –en escenes prou intenses-, tractant temes habituals en la seva filmografia com la
pèrdua dels éssers estimats, el dolor que comporta i les seves conseqüències, l’absència,…
Un film ple de bellesa i reposat. Un film per mirar, olorar,…. I per disfrutar,… ja que tal com
diu un personatge “l’aigua que baixa pel riu mai tornarà a la font”.