‘Educar sense cridar’ obre l’Escola de Pares i Mares d’Òdena

Amb la veu suau de l’Alba Castellví Miquel, la quarantena d’assistents de la primera sessió de l’Escola de Pares i Mares d’Òdena van gaudir i poder intercanviar impressions a la xerrada-taller “Educar sense cridar” que es va dur a terme a l’Escola Castell d’Òdena durant dues hores de la tarda-vespre del passat dimecres 2 de desembre.

Castellví, que es defineix com a mare, mediadora de conflictes, sociòloga i educadora, va posar exemples reals als pares i mares assistents perquè puguin aplicar amb els seus fills, abans que s’arribi al “conflicte”. Per a ella, la solució seria canviar l’estratègia si la que utilitzem, i a més de forma insistent, no funciona. Això sí, les coses s’han de dir ben dites i sense cridar i amb un to contundent, que no noti que dubtem, com a pares, donant el missatge.

L’educadora i sociòloga va explicar tres passos per poder canviar d’estratègia:
1-Prendre consciència que l’estratègia que utilitzem no funciona.
2-Allunyar-se físicament de la criatura i respirar profundament (perquè segurament ens ha posat nerviosos).
3-Utilitzar eines, i una de senzilla seria la de mantenir la mirada amb la criatura de manera sostinguda.

D’eines, diu la mateixa Alba Castellví “se n’han de tenir quantes més millor perquè no totes serveixen pel mateix moment”.

Un altre dels consells que va donar va ser el de canviar les ordres, que no han de ser gaires, per propostes, i aquí podem utilitzar la pregunta: “Què et sembla si…?”.
I d’altra banda, si tenim en compte que els nostres fills siguin lliures a l’hora de triar, en un futur,   és bo que ja s’acostumin a triar de petits i saber que cadascuna de les opcions tindrà les conseqüències corresponents, que no tenen perquè ser negatives. Aquí ens referim a la pregunta: “”Què t’estimes més…?”.

La xerrada també va anar acompanyada d’algun exercici pràctic, i a la vegada N’Alba Castellví ens va definir el concepte d’educar com a pares així: “és el fet d’acompanyar-los, i ajudar-los, si cal, en el seu camí, durant un temps, i no segons les nostres expectatives, ho fem fins que ells segueixen el seu propi camí”.