Joan Ordi
El principi d’especialització, característic de la cultura actual, ens impulsa a separar els temes de seguida, en comptes de copsar-ne, d’entrada, la unió profunda que mantenen en la realitat. Per això tendim a centrar l’ecologia en la preservació del medi natural, l’economia en la gestió dels recursos i la política en l’exercici del poder sobre la societat. I, un cop definits els àmbit temàtics amb exactitud i els experts que se n’ocupen, correm el risc de perdre la mirada de conjunt sobre la realitat, la sinopsi o panoràmica en què tot es troba imbricat de manera interdependent. Cerquem, però, una possible solució: els temes descansen en paraules i aquestes han nascut en un ètim del passat, en el bressol d’una altra llengua. Recordem-ho a propòsit de les qüestions de la capçalera i potser modificarem la nostra mirada i la nostra praxi.
Ecologia prové del grec clàssic “oikos”, que es refereix a la casa o espai de vida compartit per la família, en el sentit extens de la unitat de convivència de diferents persones unides per llaços familiars. El mot grec “logos”, del qual sorgeix el sufix tan comú “-logia”, connota pensament, estudi, reflexió, paraula raonada, discurs argumentat, coneixement, ciència… Etimològicament, doncs, l’ecologia apel·laria a les raons amb què la casa comuna de la família humana ens demana de practicar aquelles virtuts de convivència i cíviques que permetin una interacció respectuosa amb el medi, per tal de reconèixer-lo en els seus valor i realitat propis, i per posar en joc alhora la nostra dignitat d’éssers humans que viuen sempre en un medi natural i gràcies a ell.
Economia recull el primer ètim d’ecologia i li afegeix el verb grec “nemo”, que aplega una família de sentits més o menys propers, com ara repartir, administrar, governar, consumir, explotar… Constitueix, doncs, un mot també compost que posa l’accent en l’administració d’aquella casa comuna de tal manera que recollim, com a guia o criteri constant, les raons indicades de bona gestió del medi natural que precedeix l’ésser humà i en virtut del qual aquest pot desenvolupar la seva dimensió social i política. L’economia resulta així, pel seu origen etimològic, substancialment ecològica, car es troba vinculada intrínsecament a la casa de tots: el medi natural i la seva riquesa. Justament la globalització en marxa ens pot fer més conscients que la biosfera, la delicada zona de la Terra que fa possible la vida, és l’”oikos” dels grecs.
Finalment, política. Sinònim, actualment, d’exercici dels poders de l’Estat sobre la societat i – suposadament – en bé dels ciutadans, també té un origen humil i natural en les ciutats independents de la Grècia antiga, que es deien, justament, “polis”. Així, el mot “politikós” feia pensar de seguida en allò que és relatiu a la ciutat, a la seva administració en les circumstàncies socials i mediambientals de la seva història peculiar, de manera que cada polis havia ajustat el seu sistema de convivència i les seves institucions públiques a aquest patrimoni tradicional de relació entre el medi social i el medi natural. Certament que no eren imitables a la llum dels ideals de justícia que hem heretat, a Occident, del cristianisme, de la Il·lustració i i de la Revolució Francesa, però sí que ens han llegat – les polis gregues – un ideal de més harmonia amb la història d’un poble i amb el medi natural, l’oikos, que li és propi.
En conclusió, avui dia ens hem tornat a fer conscients que no sembla legítim, i menys encara ètic, un exercici del poder polític que desvinculi l’administració dels recursos materials de la indispensable sensibilitat ecològica. L’economia, en el sentit propi i veritable del mot, té una matriu ecològica. I el poder constitueix, per essència, una forma de servei públic a la societat, entesa com a poble lligat estretament al seu medi. La imatge de les nines russes autoinclusives ens ajuda a entendre com estan relacionades aquestes tres dimensions de la realitat: la política s’enllaça internament amb l’economia i viu de l’exigència de garantir la justícia social en l’administració dels recursos; l’economia és engendrada per les mateixes possibilitats del medi natural i per les potencialitats creatives de l’ésser humà, i està al servei de les necessitats de tots i de la justícia, i l’ecologia ens retorna la satisfacció de viure en un medi que no constitueix un simple instrument per cobrir necessitats, sinó que ens acull en la casa comuna de tots, que ha donat lloc a la vida i a la humanitat, i que ha de suscitar en nosaltres actituds d’agraïment, respecte, preservació i previsió per a les futures generacions, amb les quals també tenim un deure ètic inexcusable.
Prego, en aquesta línia, que la Generalitat i les alcaldies de la Conca d’Òdena assumeixin clarament les exigències de la justícia ecològica, econòmica i política que el territori i la seva població ens plantegen. És així com, ordenant, serviran.