L’esquerra s’ha perdut en els personalismes, els egos i les divisions. I justament ara, que es requereix de més unitat que mai per fer front a la dreta radical i als seus seguidors ultres, més efervescents que mai. Però això no és res nou. Si viatgem en el temps, observem en qualsevol període de la història d’Espanya que l’esquerra sempre s’ha mostrat inamovible als seus principis i això ha donat lloc a batalles per l’hegemonia ideològica. Ho vàrem veure durant la I República, la qual tingué una vida curta de gairebé onze mesos, quedant al calaix la il·lusió de milers de persones de despertar a una Espanya federal i plurinacional. Però d’aquell somni frustrat, ens quedem amb les paraules del que fou el primer president del govern del naixent règim republicà, l’Estanislau Figueres: «Señores, estoy hasta los cojones de todos nosotros». I sí, aquestes paraules poden remuntar-se també al període de la II República, caiguda en combat, entre d’altres causes, per la divisió de l’esquerra en aquell popurri de partits, sindicats i militants enfrontats entre sí: la CNT actuant com a llop solitari; els trotskistes del POUM enfrontats amb el PCE afí a la URSS d’Stalin; els republicans espanyols mirant de reüll als republicans catalans… En fi, sembla que no aprenem de la nostra història, que ens diu un cop rere l’altre que el fracàs de l’esquerra es culpa de mirar-se tant el melic en lloc de mirar al seu capdavant, on té a forces polítiques, o millor dit, on té a l’antipolítica posant en perill tots els drets que s’han aconseguit fins ara amb sang, suor i llàgrimes. Tornant a l’actualitat, portem veient des de fa mesos una pugna dins l’espectre polític de l’esquerra. Sí, m’estic referint a Sumar i a Podemos. Si bé és cert que ambdues forces van concórrer juntes a les darreres eleccions del 23J, tothom sap que aquell va ser un pacte a contracor. No es podien mirar a la cara, però van fer un exercici de responsabilitat al aparcar les seves diferències i remar en la mateixa direcció en un context d’auge de la desinformació, d’atacs personals, de mentides infundades i d’odi desmesurat orquestrat per la dreta radical de VOX, arrossegant al seu terreny a la suposada «dreta moderada» del PP de Feijóo. Però aquella treva entre Sumar i Podemos va durar poc. Un cop constituïdes les Corts per la legislatura entrant, la formació morada anuncià que sortia de Sumar per passar a formar part del grup mixt al Congrés. Des de Sumar van titllar aquest moviment de «transfuguisme», mentre que des de Podemos replicaven que aquest era un moviment de dignitat i lleialtat cap als valors del seu projecte, així com cap a la seva militància. Sense ànim d’entrar en debats estèrils sobre el què va ser això, el que és cert és que a l’esquerra, que no li manca ambició i ganes de canviar les coses, té com a problema, igual que antany, la divisió. I és una divisió entre germans d’una mateixa trinxera on un dia van lliurar lluites per l’habitatge, pels serveis públics i pel trencament de l’statu quo polític que farien germinar el 15M. Perquè, més enllà de les sigles que cadascun representi a dies d’ara, moltes de les persones que van passar dels carrers a les institucions van fer un clam col·lectiu a cada plaça del seu poble amb el lema «No nos representan». I ara, els indignats amb el sistema s’indignen al mirar-se entre ells. Aquí és on veritablement l’esquerra ha perdut. No dic que cada força política defensi el seu projecte i es faci valdre. Això és completament legítim en democràcia. Però les picabaralles que hem presenciat no han fet més que debilitar a l’esquerra, reforçar el bipartidisme i donar ales a la dreta radical. I davant aquest escenari desolador, el sistema es frega les mans amb un somriure malèvol. Jo no tinc la resposta sobre com haurien de ser les coses, però sí que sé cap a on hem d’anar. I en aquesta direcció, malauradament, l’esquerra acabarà a l’oposició, no només a la Cambra Baixa, sinó de la societat. Hem de recuperar l’esperit del Moviment dels Indignats i que la lluita torni a ser contra el sistema, no entre nosaltres mateixos. Vàrem demostrar que sí que es podia. I ho tornarem a fer.
Javier Recio i Rodríguez
Politòleg per la Universitat de Barcelona
