Parlar d’Igualada és parlar d’un munt de dones que la societat patriarcal ha invisibilitzat al llarg de la història, però que han estat imprescindibles per construir la ciutat que tenim ara.
Penso amb la Carme, una senyora de 92 anys que amb una energia encoratjadora m’explicava que la seva mare havia treballat tota la vida a l’antiga fàbrica de la Igualadina Cotonera, i que tot el poc que guanyava insistia que havia d’anar dedicat als estudis dels seus fills. El seu exemple, com el de moltes altres, il·lustra la resiliència de dones que amb una feina econòmicament precària i amb unes condicions duríssimes, van persistir per donar un futur a la seva família. També penso amb tantes dones que van haver de renunciar a estudiar o a tenir una feina per poder ser mares, bé perquè el que s’esperava d’elles era que deixessin les aspiracions professionals de banda, o perquè van decidir lliurement –almenys lliurement amb les condicions contextuals que oferia aquella època– decidint que volien tenir una dedicació plena a la família. Imagino també les dificultats econòmiques i socials que devia fer front la primera dona comerciant que va aixecar una persiana o que va impulsar el seu negoci, obrint el camí a moltes d’altres, i que actualment ja en son moltíssimes.
La conciliació laboral i familiar ha estat i és un dels grans obstacles que les dones tenim per assolir una justícia social real. Ser mare o seguir avançant en l’àmbit professional, és una dicotomia comuna que inevitablement la dona es planteja en un moment de la seva vida. El fet és que triar una de les dues opcions sense que es condicioni l’altre és a hores d’ara un dels majors reptes per apropar-nos a una plena igualtat de drets entre homes i dones, i que ja plantejava Simone de Beauvoir en el seu llibre el Segon sexe escrit al 1949. De fet, en aquest mateix llibre la feminista francesa apuntava que si al llarg de la història hem aconseguit escurçar distàncies entre home i dona en qüestió de drets, ha estat gràcies al treball, perquè és l’únic “que pot garantir una llibertat concreta”.
I aquesta llibertat concreta, ho serà del tot quan les limitacions i barreres en el món laboral siguin la excepció i no la norma. No és fàcil, perquè cal una transformació social i també legislativa important, que sigui capaç de revertir estereotips que generen treballs altament feminitzats, trencar sostres de vidre i acabar amb la bretxa salarial.
Igualada, com a ciutat industrial, de serveis i en transformació constant, vol ser també part d’aquest canvi de forma activa i determinada. Per això seguim apostant, per una banda, en incentivar el debat entre els més joves sobre les discriminacions per raó de gènere i potenciant el talent, especialment el femení, i a la vegada treballem per proporcionar eines a totes aquelles dones que necessiten acompanyament laboral, legal o social. A més, a Igualada tenim la sort de gaudir d’un teixit social feminista molt potent que també contribueix en aquesta transformació, des de Dones amb Empenta fins la UEA Inquieta, i que representen la diversitat i la força de la dona, la veritable marca Igualada.