Inici Georgina Guixà Després de Ghibli

Després de Ghibli

COMPARTIR

Georgina Guixà

“¡Vaya mierda de película!” deixava anar una noia aixecant-se de la butaca del cine quan començaven a sortir els crèdits de Mary y la flor de la bruja. Exagerava, i molt. Ni de bon tros és una mierda de película, però hi ha gent que deu pensar que tot l’anime ha de ser igual o millor que La princesa Mononoke o El meu veí Totoro, i no cal. El primer llargmetratge de Studio Ponoc (fundat el 2015 amb animadors provinents de Studio Ghibli) recorda inevitablement a qualsevol creació de Miyazaki, però no podia ser de cap altra manera tenint en compte que el director de la pel·lícula, l’animador Hiromasa Yonebayashi, és un deixeble directe del mestre de l’anime. Ara bé, malgrat aquest aire que ens fa pensar en Kiki, l’aprenent de bruixa, de seguida ens adonem que no és un producte Ghibli, i alhora ens adonem també que, en el fons, no cal que ho sigui.

A Mary y la flor de la bruja coneixem la petita Mary, una noieta pèl-roja i despentinada a qui res li surt del dret. Però tot canvia quan s’endinsa al bosc del costat de casa seva guiada per un adorable mixet negre i cull una flor blava molt estranya. A partir d’aquí comença la successió de personatges curiosos i originals marca de la casa i una aventura trepidant que no decau en cap moment. Colors i formes impossibles, edificis fantàstics, paisatges exuberants i tota la màgia que us pugueu imaginar desfilen per la pantalla mentre Mary se la juga enfrontant-se a dos bruixots que tenen un experiment molt fosc entre mans. La pel·lícula aprofundeix poc en coses que a mi m’hagués agradat veure més, com la relació entre la Mary i en Peter, que es fan amics de seguida però l’amistat no acaba de resultar entranyable per a l’espectador, o en Flanagan, l’encarregat de les escombres a l’acadèmia de bruixeria, que em va semblar un personatge molt divertit però poc explotat i en algun moment ficat amb calçador. També hi ha algun punt de l’argument que coixeja una mica i que no queda massa ben lligat, però tot i això el film és entretingut i et fa passar una bona estona, sobretot perquè l’animació és impecable.

Però què li falta per ser rodona? Li falta ànima, li falta aquella cosa intrínseca en Ghibli (sí, les comparacions són odioses) que dota les seves pel·lícules d’una profunditat dramàtica que t’arriba al cor. A Mary y la flor de la bruja no hi ha aquests moments de nus a la gola ni d’emoció que et fa saltar la llagrimeta, però realment no li fa falta, per això ja tenim les joies de Miyazaki. Passa tot el que esperes que passi, sense sorpreses ni girs rocambolescos. Assistim al clàssic però efectiu despertar de la Mary, que passa de nena gris i sense motivació a heroïna valenta i decidida, i acabem rebent un missatge final força atípic en una pel·lícula com aquesta, que ens ve a dir que es pot viure sense màgia, i fins i tot es pot viure millor. Quan la mireu oblideu-vos de Ghibli, centreu-vos en Ponoc i deixeu-vos endur per la fantasia innegable de Mary y la flor de la bruja. Hi trobareu bona animació i entreteniment assegurat, un pla excel·lent per una tarda de diversió a la japonesa.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*