Tinc 33 anys soc metgessa i des de l’abril de 2020 estic de baixa per covid persistent. Ara, 18 mesos després de la infecció puc afirmar que he recuperat la meva vida tant física com cognitivament.
Em sento una afortunada dins el col·lectiu de pacients afectats. El meu entorn personal, laboral, sanitari no ha dubtat del que em passava i he tingut accés a diferents programes de rehabilitació física i/o cognitiva durant més de 12 mesos. Sense això, no estaria ara tramitant l’alta laboral ni el que és més important vivint sense clares incapacitats.
Actualment tenim un sistema sanitari públic sobrecarregat i maltractat. Tots podem haver tingut experiències en les quals l’atenció rebuda considerem que ha estat insuficient.
Si a sobre pateixes una malaltia nova ( reconeguda per l’OMS al setembre 2020), heterogènia amb múltiples símptomes considerats inconexos, sense que la comunitat científica conegui encara el seu mecanisme i que afecta principalmente a dones, la probabilitat que estiguis desatesa, no reconeguda o inclus invalidada és altíssima.
Estaré sempre infinitament agraïda a aquells professionals que han mirat humilment i de cara a aquesta nova malaltia i que han assumit com a seu el repte de caminar amb els pacients per fer-hi front, sense saber on ens portaria.
Cadascú des de la seva àrea: metges generals o especialistes, internistes, rehabilitadors, fisioterapeutes, psicòlegs, neuropsicòlegs, terapeutes ocupacionals, investigadors han vist com depenia d’ells que aquests pacients poguessim fer un pas endavant.
Com sense eines, guies, protocols inclus sense entendre què passava s’han atrevit a ser-hi, a validar-ho, a ser humils i aprendre escoltant als propis malalts. Exposant-se a nous perfils de pacients i utilitzant les seves eines per adaptar-les a nosaltres.
Sense aquestes atrevides pioneres que no han esperat a tenir tot el coneixement per llançar-se a la piscina sino que s’han adaptat i han anat amb tota la seva vocació a treballar pels altres de la manera més humana i propera possible jo no estaria on estic ara.
I aquí a Igualada, la Maria José i la Marta de l’Hospital de Dia Sant Jordi són un clar exemple d’això. Moltes gràcies a elles i a totes les professionals que allà hi treballen. No ho oblidaré mai.
Èlia Domènech
