Inici Cartes dels lectors El Borbó fugit i la república en camí

El Borbó fugit i la república en camí

COMPARTIR

La fugida imminent de l’Emèrit a l’estranger, no únicament ha generat un rebombori als mitjans de comunicació aquests últims dies, sinó que ha generat grans interrogants sobre el seu parador, sobre la seva sortida negociada amb el Gobierno de España i sobre la seva fortuna que s’ha emportat a les seves butxaques sense que sigui jutjat i, molt probablement, sense que sigui extradit un cop sapiguem on es troba amagat.

Joan Carles I, qui fou Rei d’Espanya des del 22 de novembre de 1975 fins la seva abdicació el 19 de juny de l’any 2014, mai ha estat exempt de polèmiques i ha protagonitzat els episodis més vergonyosos i indignes dins la Casa Real. Totes les investigacions apunten a conductes comeses després de la seva enretirada del tro relacionades amb el moviment del seu capital que podrien constituir delictes de blanqueig i contra la Hisenda Pública. No obstant això, pecaríem d’ingenuïtat si creiem que el monarca no va realitzar corrupteles durant el seu regnat com a Cap d’Estat. De fet, l’any 1992 a una entrevista amb Selina Scott va al·legar que probablement evadia impostos quan se li va preguntar sobre una qüestió tan controvertida de la que va voler sortir ben parat al·legant seguidament que un bon Rei ha de pagar impostos per tal que no se li enfadi la ciutadania. Davant la seva oligarquia de trenta i nou anys com a Cap d’Estat on ha fet i desfet amb els nostres diners i amb diners bruts en forma de comissions que cobrava de règims sultanístics i autoritaris com Aràbia Saudita, un negoci que ja començà amb el beneplàcit de Franco i que perdurà fins a temps d’Aznar, el quid de la qüestió vindria a ser si la llei és igual per a tots i totes, una pregunta que ens fem molt sovint i la qual manca de resposta a tenor de tantes i tantes injustícies a l’Estat espanyol. Com afirmà el monarca, l’exemplaritat ha de ser una meta per ostentar un càrrec públic dins un Estat de Dret on qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada d’acord amb la llei. Aquestes paraules van ser pronunciades al discurs de Nadal de l’any 2011, malauradament, tot aquest aldarull ens fa pensar que són paraules que sonen molt bé, però que a la pràctica, són buides de contingut. Joan Carles I no és un ciutadà com la resta, ell es troba a un graó de superioritat, per tant, fórem, som i serem súbdits d’una monarquia corrupta, criminal i, que no se’ns oblidi mai, imposada pel dictador Francisco Franco, el major genocida que ha donat la història d’Espanya.

No és demagògia dir que l’Estat de Dret a Espanya trontolla i la justícia ha mostrat moure’s per interessos elitistes, polítics i clientelars. En el moment en que es persegueix a demòcrates per una idea i a tuiters com Willy Toledo o rapers com Pablo Hasél i Valtònyc per lletres de cançons considerades injuries cap a la Corona, ens adonem que estem desprotegits i que un dels drets fonamentals que ens brinda la vanagloriada Constitució de 1978 al seu article vint com la llibertat d’expressió és trepitja constantment.

Obrir avui el meló de la III República és arriscat per part de segons quines formacions polítiques que són còmplices de totes les infàmies realitzades per la Corona degut a la seva obstinació en salvaguardar una institució anacrònica i antidemocràtica i, en últim terme, salvaguardar el règim del 78. No ens sorprèn que forces polítiques com el PP, Ciutadans i VOX recolzin en cos i ànima la monarquia i el seu suposat llegat, però no hem d’oblidar que son partits al servei de la elit i que empren la seva defensa a la Casa Real d’una manera un tant artificiosa. Escoltant segons quins discursos del seus dirigents, la monarquia, així com la bandera, els toros, l’Església, etcètera, els hi interessa com a símbols nacionals per reivindicar la unitat d’Espanya. No tenen gens de credibilitat per defensar qualsevol simbologia, la seva retòrica es basa en utilitzar aquesta simbologia com arma llancívola cap a tota persona que tingui un posicionament diferent, per aquest precís motiu, aconsegueixen que la societat civil es trobi dividida i tingui sentiments d’animadversió cap a tot allò que els oprimeix i no els representa. Després trobem al PSOE, una ànima a dues bandes. Quan ens parla d’estar compromès amb el marc constitucional sorgit posteriorment al franquisme que inclou evidentment a la monarquia parlamentària, ens indica que no tenen cap intenció d’avançar, ni per la seva militància mantenint inalterable el statu quo del partit ni pel futur del país, més aviat les intencions són postrar-se en el passat amb una Carta Magna que requereix un ampli ventall de reformes. Tot i que les joventuts del partit es declarin republicanes, en el si del partit no hi cap el republicanisme, la militància és republicana fins quan arriben a ocupar un càrrec de rellevància, com diputat o diputada, i voten en contra d’una comissió d’investigació pels presumptes delictes de l’Emèrit o aplaudeixen al seu líder quan diu que ells com a republicans estan ben representats sota aquesta monarquia parlamentària. Cada cop que un dirigent socialista surt als mitjans defensant acèrrimament a la monarquia i a Felip VI, l’actual Cap d’Estat, un vertader socialista i republicà es dona de baixa del partit. El republicanisme passiu i simbòlic existent a les files de l’organització mai serà l’al·licient per a què Espanya esdevingui republicana. Com deia Lenin, l’espontaneïtat de les masses mai permetrà l’organització en post d’una revolució, doncs en aquest cas les paraules del líder de la revolució russa són clarament il·lustratives: el jovent socialista no està ni per la tasca ni per la lluita permanent que avui es necessita més que mai per portar la República que en un passat tant van defensar dirigents històrics seus com Largo Caballero, Juan Negrín, Indalecio Prieto y milers de militants que van donar la seva vida per aquestes sigles i per la seva lluita descansant avui molts d’ells en cunetes. Encara que la realitat és una altra. El Partit Socialista va ser una de les monedes de canvi que va implicar la Transició cap a la democràcia; abandonar el marxisme, el republicanisme i a la classe treballadora per abraçar la socialdemocràcia amb tints neoliberals, la monarquia parlamentària i els consells d’administració.

Ara per ara, i amb l’exaltació de la dreta i l’extrema dreta a Espanya, les possibilitats d’impulsar un canvi constitucional són nul·les donat que no existeix un consens al Congrés dels Diputats ni al Senat, que es el que requereixen els articles 167 i 168 a fi d’executar una reforma o revisió del document constitucional de 1978. Som republicans, però no som idiotes. Som milers els joves i els grans que lluiten contra la precarietat laboral, la sanitat i l’educació públiques i de qualitat, les pensions, els desnonaments… Una lluita que assoliria la cimera de la justícia social i democràtica amb la instauració d’una República i l’enderrocament de la Corona i de tots els seus membres mantinguts a costa del contribuent, una gran pedra al nostre camí. Forces polítiques com Esquerra Republicana, Podemos, EH Bildu, BNG, les CUP, Compromís, Adelante Andalucía, PCE, Más País, Anticapitalistas, entre moltes altres sumant a les seves respectives joventuts, tindran mil diferències i defensaran models diferents de país, però totes elles guarden el republicanisme com un mínim comú denominador pel qual han de convergir i representar al seu electorat que lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Tenim un deute històric amb totes aquelles persones que van morir amb el puny en alt defensant la democràcia. No és una qüestió ideològica, és un compromís democràtic, de justícia i de modernització. Som un poble vencedor i resistirem tot el que faci falta, les nostres derrotes són les millors victòries i les nostres utopies són la idea del avui i la materialització del demà. Dormirem una nit més sota el jou monàrquic fins que la generació futura que s’obre pas pugui algun dia honrar el llegat dels seus avis i llevar-se a una Espanya de Repúbliques Ibèriques, socialista, feminista i popular.

Javier Recio i Rodríguez

COMPARTIR

9 COMENTARIS

      • Quina veritat que has dit noi: «prou mentides IGNORANTS», has encertat de ple, malgrat que et fa vergonya adreçar-la als que realment us han mentit i enganyat…us van fer creure que les emocions eren arguments, van fer el teatre de proclamar durant vuit segons una republiqueta i l’endemà mateix fugien com rates, el «Lider» amagat al maleter d’un cotxe i els altres carretera i manta….i com que l’engany no et genere d’aspres us van encolomar la fugida cap a Suissa d’aquelles «muses del sistema» la tal Gabriel i la tal Rovira que bramaven pels carrers «ni un pas enrere», i «no ens rendirem». Pero tots ells viuen a cos de rei i ben lluny del seus col·legues entre reixes, així demostren allò de la «solidaritat» paraula que només l’entonen quan demanen diners per «la caixa de solidaritat»…per continuar vivint amb l’esquena dreta, Patetics!

          • Ja et rendeixes? No tens arguments? O es que la veritat et fa mal? Desperta noi, que els que et van enganyar «ho tornaran a fer» i us tornaran a deixar amb un pam de nas, pero ells vivint com princeps dels teus impostos…

  1. Noi Jaume, deus fer vacances oi? no acabes les ganes de discutir…
    Doncs no. No em rendeixo, i si alguna cosa em sobren son els arguments. Tant com a vosaltres les mentides.
    Aquí no hi ha fugats. Als fugats s’els deté i s’els porta davant del jutge. Perque no ho fan???
    Doncs molt facil. Perque NO HI HA DELICTE.
    Si et sembla que l’exil.li és viure a cos de rey. Més tenint fills petits, diria que això teu és cinisme.
    On has vist els princeps que viuen dels teus impostos??
    Per més que repetiu una i mil vegades una mentida, no serà veritat.
    I. Lo dit. Aquests temes amb democràcia es resolen amb una cosa que es diu urnes. Ai, quina por que fan eh??

    • Pot ser que et revisis al diccionari el significat d’ «arguments» perquè no en tens ni un. Paraules buides moltes, seguint el mestratge dels teus pastors, que mentre la gent es mor per la pandèmia i les empreses tanquen, ells fan una orgia parlamentària parlant de monarquia i altres foteses, o sigui fum per tapar les seves vergonyes i incompetència i la mediocritat. La veritat és com tirar-te sal a la ferida eh? Escriu als teus amiguets fugits i digues que tornin perquè segons tu no hi ha delicte, a veure què et diuen…I els hi pots recordar que els veritables herois d’una causa enfronten la realitat encara que siguin condemnats, i no fugen com rates. I tingues una mica mes de respecte pels veritables exilats de la historia que van atravessar les fronteres sense res i amb familiars assesinats, res a veure amb aquell vivales que viu gratis en un palauet a Waterloo i te colocada la seva dona a la Diputació ambun salari d’escandol (llegeix perque van pactar la presidencia de la diputació), o aquelles musses que resideixen a Suissa, el pais mes car d’Europa. Tothom sap que l’evidencia no es pot negar i el desastre monumental que han provocat aquests pocavergonyes no te perdó.

FER UN COMENTARI

*