Bòbila Aguilera és una empresa familiar artesana que des de 1930 es dedica a la producció de materials per a la construcció de qualitat fets a mà. Estem situats a La Pobla de Claramunt, comarca de l’Anoia, i som la darrera bòbila artesana de les nostres característiques a la zona.
Tot i que consta que ja estava en funcionament el 1930, els poblatans de la vila daten el seu inici industrial entre finals del segle XIX i principis del XX.
En els temps que corren, on la tecnologia avança a passes agegantades, nosaltres continuem treballant l’obra manualment, com s’ha fet sempre des de l’antiguitat, amb els productes més naturals que existeixen: la terra, l’aigua i el foc.
Som la quarta generació d’artesans i continuem treballant amb la mateixa il·lusió que els nostres avantpassats, oferint un producte 100% artesanal, rústic, autèntic, fet amb productes nobles, quelcom cada dia més apreciat en un món on l’artificialitat ha anat guanyant terreny a la qualitat.
Som especialistes en la producció de totxos, toves, rajoles i pitxolins artesanals, de diferents mides i en color clar i vermell.
A Bòbila Aguilera treballem amb un Forn Hoffmann tradicional, fet amb volta catalana, un forn que ens acompanya des de la construcció de la bòbila, a principis del segle XX, i que ha mantingut inalterable la nostra imatge al llarg dels anys, tot i adaptar-se als temps pel que fa al funcionament. És la peça que ens identifica. Un forn que amb manteniment i arranjaments periòdics proporciona la millor de les cuites a la nostra obra artesana, aportant degradats i colors vius a les nostres peces treballades a mà.
Aquest enginy, que va revolucionar la producció de maons en sèrie, va prendre el nom del seu inventor, Friedrich Hoffman, arquitecte alemany, fabricant de materials de construcció a Berlín i guanyador d’un gran premi a l’Exposició Universal de 1867. El primer forn d’aquesta classe es va construir el 1859 a Prússia i el 1867 ja hi havia 250, la majoria a la zona prussiana d’Alemanya, 50 a Anglaterra i 3 a França. A Itàlia, la seva difusió va ser a partir de 1870, després de la seva presentació a l’Exposició de París, i poc després va implantar-se a Catalunya i la resta d’Espanya.
Avui dia el nostre forn Hoffmann de volta catalana és l’últim viu, vigent i en funcionament al territori català, aspecte que li atorga un gran valor històric i patrimonial. Una joia arquitectònica, amb més d’un segle d’història, que ha vist en primera persona el pas del temps i l’evolució tecnològica tot mantenint intacta la seva essència, arrels i finalitat: la cuita d’obra artesanal.
Moltes són les llars que gaudeixen de la bellesa, resistència i caliu de l’obra artesanal de Bòbila Aguilera, i també ho són grans obres de l’arquitectura del nostre país, com els edificis Tres Torres de Barcelona o l’emblemàtic Hospital de Sant Pau, que malgrat el pas inevitable del temps segueix lluint els nostres totxos amb la mateixa bellesa i elegància que el primer dia.
Tots aquests anys de feina dura i intensa han tingut els seus reconeixements, el darrer, rebut l’octubre de 2016 de mans de l’Associació de Ceramistes de Catalunya, en el marc de la 47a edició del Congrés i Assemblea de l’Acadèmia Internacional de la Ceràmica, per la nostra tasca artesana, única al territori de les seves característiques. A més, artistes d’arreu del món, com Jacques Kauffman, Ulla Viotti, Gwen Heeney, Fritz Vehring, Andrew Burton i Robert Harrison han realitzat escultures artístiques amb la nostra obra artesanal, exposada a finals de 2016 al Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró.
No som una bòbila qualsevol, som una bòbila única.
Per totes aquestes i moltes altres raons, Bòbila Aguilera ha de ser protegida com emblema arquitectònic patrimonial català que esdevé i com a única empresa al territori català i espanyol que segueix treballant i produint productes de la més alta qualitat fets com els feien els nostres avantpassats. Perdre aquesta darrera baula de la nostra història arquitectònica de país és defraudar a totes les generacions passades que van treballar amb constància seguint la tradició, malgrat la irrupció de la tecnologia que sempre ha amenaçat amb destruir la nostra essència. I sembla ser que és la mateixa evolució, que ha estat amenaçant-nos durant tant de temps, amb connivència amb la Generalitat de Catalunya, que és qui primer hauria de vetllar pel patrimoni del seu país, la que finalment acabarà amb la llarga història d’aquesta bòbila, avui regentada per Jordi Aguilera Gassó, l’ambició del qual només és poder seguir amb la seva activitat durant els propers anys, així com ho han fet les quatre generacions que l’han precedit. Perquè ja no és només el valor patrimonial de l’empresa, sino el negoci familiar del qual hi viuen persones.
Ens veiem afectats per una expropiació imminent per part d’Eix Diagonal (concessionària de la Generalitat de Catalunya, S.A.) per l’ampliació de la carretera C-15, a l’alçada de la Pobla de Claramunt. Aquesta expropiació comportaria el tancament del negoci. Ja es van presentar al·legacions, i hi ha diferents possibilitats per no afectar els terrenys de la bòbila, i no han estat acceptades, tampoc estudiades com cal, degut a l’excepcionalitat de l’empresa per les característiques anteriorment esmentades. L’expropiació és per encabir la pista forestal, no afecta el curs de la carretera.
Sabut que en altres trams molt pròxims no es podrà fer el desdoblament per la situació de ferrocarrils i la contrarietat dels ajuntaments i que el cost seria molt important, a Bòbila Aguilera no veiem perquè ha de ser menys la nostra empresa, sumant-hi les seves particularitats.
No ens oposem a la millora del traçat, però és més important un negoci d’una empresa familiar amb una característiques úniques, que una pista forestal del qual ni l’administració ni l’empresa explotadora se n’ha preocupat mai. Tot i així, la pista forestal pot anar en paral·lel a la carretera sense haver de baixar dins de la bòbila.
La qüestió és no buscar sempre la via més fàcil que és decidir, des de la butaca d’un despatx amb aire condicionat de Barcelona, que una empresa centenària i els treballadors i família que hi treballen es busquin la vida.
Actualment, a data 18 d’abril de 2022, tot està igual i de fet les màquines estan apunt d’entrar a la meva empresa.
Resumidament, la carta adjunt ho diu tot i és ben bé així. A banda de les característiques del meu negoci, únic a Catalunya, el qual seria una pèrdua de patrimoni pel país, l’ampliació de la C15 pel traçat decidit, suposa el tancament d’una empresa, que en els temps que corren no anem sobrats.
La última notícia rebuda a l’ajuntament per part dels tècnics de la Generalitat és que la solució no estava prevista en el pressupost de la via i que suposa un sobrecost que no poden/volen assumir. Hem comprovat que hi ha espai suficient per fer passar la pista forestal paral·lelament a la C-15 sense haver de baixar als terrenys de la bòbila. En tot cas sí que és cert que en un tram d’uns 10 metres de llargada, per culpa d’un desaigüe mal planificat en la primera construcció de la C-15 i un inexistent manteniment de la pista forestal, hi ha un esvoranc provocat pel torrent on sí s’haurà de fer un talús per encabir la pista forestal (cosa que no suposa cap cost extra perquè s’ha fer igualment per la carretera vista la posició de les estaques i el desaigüe). En resum, és qüestió de fer el talús més enllà per encabir la pista forestal.
La qüestió plantejada per Eix Diagonal suposa un moviment de terres molt gran per salvar tot el desnivell que hi ha, a banda que per fer-ho han d’ocupar molt espai i igualment hauran de fer algun tipus d’estructura per salvar el torrent. Unes actuacions que, en el meu humil entendre, són molt més costoses que l’actuació que jo plantejo la qual resultaria més barata, eficient i, el que és més important, no provocaria cap afectació a la meva empresa.
Fins ara, amb tothom qui hem pogut parlar, fins i tot tècnics de Dragados, veuen viable i raonable el meu plantejament, vist que l’afectació de fer passar la pista forestal per dins de la bòbila és molt més gran i innecessària havent-hi solució tècnica per dalt. Ens han reconegut, amb la boca petita, que el problema actual és refer mapes i que els tornin a aprovar… o sigui burocràcia, i tot el que argumenten ara són excuses tècniques i de pressupost fàcils de rebatre perquè si optessin per la nostra solució també comportaria menys expropiació i, i per tant, menys despesa.
A veure si amb el ressò mediàtic algun polític fa recapacitar a aquest senyor dels despatxos amb aire condicionat.
Jordi Aguilera Gassó