L’Oxford Word of the Year del 2024 va ser brain rot, que traduït al català significa «podridura del cervell». Aquest no és un tema fútil en els temps que corren, ja que la generació actual que ha nascut amb un mòbil sota el braç és la principal afectada d’aquest drama social. El jovent consumeix diàriament contingut tòxic provinent de les xarxes socials, especialment d’Instagram, d’X (l’antiga Twitter) i de TikTok, que s’han erigit en el cavall de Troia de l’era digital. En vista d’això, ens fem la mateixa pregunta que ja Kant es faria al segle XVIII: vivim en una societat il·lustrada?
Els grans avenços de la humanitat tenen molt a veure amb la raó. En el moment que les persones descobreixen quina és la vertadera realitat, l’individu s’adona que els mites i les creences han estat instruments per explicar un món encantat. Per tant, l’individu desencantat és aquell que, en termes kantians, ha assolit la majoria d’edat. En la mateixa línia, Max Weber afirmaria que «el destí de la nostra època es caracteritza per la racionalització i la intel·lectualitat, i, sobretot, pel desencantament del món». És interessant observar aquesta última idea en forma de metàfora, en la que el sociòleg alemany tracta d’explicar que, amb la raó, hem aconseguit entendre per què passen les coses, sense necessitat d’haver de recórrer a un ens superior o a forces tel·lúriques per justificar-les. Però aterrant al segle XXI, hem vist com l’onada de la digitalització, que hauria d’haver contribuït al desenvolupament del pensament crític, l’ha fet caure com un castell de naips. Avui dia, tenim accés a més informació que mai, però preferim ser pràctics i fragmentar-la al màxim per quedar-nos amb el que ens interessa saber. Això és el que en Ciència Política coneixem com a «biaix de confirmació», que té a veure amb la lectura i l’assimilació de certs postulats polítics que vagin en consonància amb la nostra ideologia. Les xarxes socials han idiotitzat a la gent. Aquest regne de la desinformació s’ha d’entendre com la superestructura de la societat, que estaria formada per un sistema de valors (cada cop més conservadors) amb la finalitat de mantenir l’statu quo. La finalitat de les xarxes no és fer pensar a la gent, sinó que d’altres des de dalt pensin per ells.
Responent a la pregunta de Kant, és evident que no vivim en una societat il·lustrada. De fet, l’autoritat (sigui moral, política, religiosa, etcètera) continua comandant les nostres vides. Aquesta és la gran victòria del sistema capitalista. Mentre no pensis, no ets un perill pels meus interessos. És en aquest escenari on sorgeixen els monstres que s’aprofiten de les ments més fràgils, manipulables i passionals per reblar el clau. Per posar un exemple, cada cop es veuen més joves que no saben qui va ser Franco ni que va suposar el franquisme, mentre que d’altres adoren aquells temps foscos i clamen per un nou alçament nacional. Els missatges simplistes que s’observen a dojo a les xarxes socials fan emergir els populismes i els extremismes violents. Esgarrifa veure a nanos que han nascut en democràcia sentir-se atrets per la dictadura. Molts d’ells viuen acomodats i amb totes les facilitats del món, amb la qual cosa no valoren el que tenen perquè no s’ho han hagut de guanyar com s’ho varen d’haver de guanyar els nostres avis i àvies durant quaranta anys de repressió. Res ha caigut del cel, ni tampoc res està assegurat per sempre.
Són temps difícils per l’imperi de la raó. La regressió del coneixement i del pensament són un problema de primer ordre que ens hauria de posar les mans al cap. La batalla cultural l’estan guanyant les ments podrides. Sense que això sembli pejoratiu, es pretén dir que el deteriorament mental i intel·lectual és cada cop més evident a la societat, sobretot entre els joves, conseqüències del qual són un retrocés cognitiu que condueix al pensament maniqueu en detriment del pensament crític. I això no és una sort d’exercici paternalista on s’intenta dir que les meves idees són millors que les teves, sinó que es tracta d’una reflexió sobre la incapacitat humana manifesta per deslligar-se de la tutela superior per començar a governar la seva vida. La majoria d’edat és una forma d’emancipació de l’autoritat més que una mera xifra amb la qual un diu que ja és gran.
Xavi Recio i Rodríguez
Politòleg i militant de Comuns Igualada
