“Aquesta nit, sóc l’home més feliç del món”

Divendres passat, l’Enric Verdaguer actuava al tercer concert d’aquesta temporada de les Musiques de Butxaca de l’Ateneu. Divendres, l’Enric Verdaguer complia finalment una promesa. Divendres, l’Enric Verdaguer tancava el cercle.

El cercle es va comença a dibuixar aquí mateix, a Igualada, fa uns cinc anys, amb els primers vídeos pujats al YouTube, els primers èxits, amb la gran i ràpida repercussió mediàtica que el va col·locar de seguida en la categoria de promesa, amb el productor que s’hi fixa i que li ofereix un contracte, amb les primeres actuacions, radio, tele, concerts, col·laboracions…, amb Moonstruck, el primer disc, gira llarga, presentacions, concerts i més concerts i volta que volta fins aturar-se (de moment) i fer-ho bé, a casa, on tot va començar, a Igualada. I en vam ser testimonis, a les Músiques de Butxaca.

I l’Enric va venir a tocar a casa en format acústic, amb la col·laboració riquíssima de dos amics, l’Alan Pribizchuk (baix i cors) i el Carles Guilera (guitarra elèctrica i cors ), i el retrobament també d’altres dos amics, l’Ariadna Muntaner (una veu prodigiosa) que el va acompanyar en una de les cançons i l’Àlex Almirall tocant el teclat en un parell més.

Tot plegat un concert rodó, intim i intens, lluminós, entre amics, de bon rotllo. Es notava que l’Enric estava a gust, rodejat de molts amics i coneguts, se’l veia, content, relaxat, feliç, xerrant i rient. Com si fos al menjador de casa, anava repassant les cançons del disc , lleugeres i clares, alegres, plenes de matisos, de girs, riques en tonalitats, acolorides…

I no és només que és notés que n’era , de feliç, sinó que a mig concert ho va dir obertament: “Aquesta nit, sóc l’home més feliç del món”, i ens ho va encomanar. Sense esforç va aconseguir que ens impliquéssim en el concert, D’acord que entre el públic del concert hi havia molts amics i seguidors, convençuts abans de començar, però tot i això, no es fàcil que el públic de casa nostra s’impliqui quasi bé espontàniament amb l’artista. I l’Enric i les seves cançons ho van aconseguir pràcticament des del començament. I entre tots varem tenir (com deia abans) una nit de molt bon rotllo, d’alegria i va resultar un d’aquest concerts que, quan te n’adones veus que el cantant et diu: “aquesta és l’última cançó” i tu dius, ja està?, ja s’ha acabat?, tant de pressa a passat l’estona?

Benvingut a casa Enric.
Torna més sovint, si us plau!

Pep Tort