Pregunta típica de quan sortim de les Músiques de Butxaca: T’ha agradat?. Doncs aquesta vegada no ho sé respondre. Perquè no sé si en va agradar o no…. De fet, sí, però potser no…
El Xarim es presentava amb una banda molt intensa (a la bateria, potent i precís, Ermengol Mayol, als teclats, Ricard Sohn, complert, ric en matisos, i al baix, Miquel Sospedra, implicat i vital). Jo que m’esperava un concert més acústic, més íntim, em vaig trobar amb una força total i desfermada, ensenyant-nos una cara molt diferent, molt més desfermada, del que podem sentir a les gravacions. El Xarim i la seva guitarra elèctrica, anaven distorsionant, doblegant, esgarrapant més que endolcint, les cançons del seu darrer disc, Polinèsies, amb una potència sonora i una intensitat interessant i excessiva alhora, però una excessivitat que em semblava artística, inconformista, que em sobrepassava i m’agradava alhora. Com diu en una de les seves cançons, “no som herois, som indomables”. I a fe que vam veure un grup de músics indomables! Força i humor peculiar que van omplir la nit de divendres passat i que ens va oferir una jornada singular, diferent i difícilment classificable. Interessant, això sí.
En fi, ens agradés o no, ho sabéssim pair o no, com va dir ell mateix en un moment del concert: “això és cultura, per tant llibertat”. Ho subscric!
Pep Tort
