Inici Societat Adéu a la mirada de Santi Carbonell

Adéu a la mirada de Santi Carbonell

COMPARTIR

[Img #13091]El fotògraf igualadí Santi Carbonell ha mort aquest dijous als 65 anys, després de no haver pogut superar el càncer contra el que lluitava des de feia mesos. La seva obra ha estat reconeguda en diferents certàmens i desenes d’exposicions individuals i col·lectives. Carbonell era col·laborador habitual d’entitats i institucions de la comarca.

Nascut a Igualada el 1949, va cursar estudis de fotografia al CEI i al Centre de la Imatge de Barcelona.? Des de 1983 fins a 1990 participa en la majoria d’exposicions col·lectives de l’Associació de Fotògrafs de Premsa. A partir de l’any 1984 col·labora a La Veu de l’Anoia, Diari d’Igualada, El Periódico, Salut Total, Avui, Cambio 16, Lecturas, EFE, Europa Press i Hola. Des de 1987 fins a 1991 és cap de fotografia de la revista Xarxa i rep el premi a la millor foto periodística de l’any.

Des de 1988 fins a 1989 és cap de fotografia de les revistes La Nació i Made in Catalunya i entra com a fotògraf al Departament de Benestar Social i a l’Institut Català de la Dona de la Generalitat de Catalunya. A finals dels 80 també va impartit cursets de fotografia als centres penitenciaris Quatre Camins i la Model. 

L’any 1992 és fotògraf oficial dels Special Olympics i responsable de fotografia de la revista Sirius, mentre obres seves passen a formar part de la col·lecció del The Florida Museum Of Hispanic And Latin America Art.? L’any 1993 s’encarrega de diverses campanyes per a Càritas i il·lustra el llibre Barris d’història recent i, l’any següent, «La caravana dels somnis», dels Reis d’Igualada (1994).? Mentre continua com a fotògraf institucional a diversos departaments de la Generalitat, Carbonell viatja a Bòsnia el 1995 amb un comboi humanitari i el 1996 viatja als campaments de refugiats sahrauís de Tinduf (Algèria). 

L’any 2004, la periodista Laura Bergés l’entrevistava per la Revista d’Igualada. Carbonell reflexionava amb sinceritat sobre el seu ofici i la seva trajectòria. Acabava exposant els seus plans després de dècades darrera de l’objectiu: «Arriba un moment que t’adones que les teves fotografies han servit d’alguna cosa. No has canviat el món, perquè això és d’imbècils creure-s’ho, però saps que han servit. M’agradaria seguir per aquí. Tot el que sigui denúncia és bo. Aquí és més difícil arreglar res, perquè la gent està triturada d’imatges. Què vols fotografiar?, una dona mal- tractada?, gent que mor al carrer? A aquestes condicions ens hi hem acostumat, és normal que la gent es mori al carrer. Això m’ho va fer entendre un nen sahrauí que no entenia que els cotxes tinguessin casa, i hi hagués persones vivint al carrer. I jo no m’ho havia plantejat mai, així.


El reportatge és el que em sembla més interessant, el reportatge personal: faig això i ja està, si ho venc bé i si no també. Perquè amb la denúncia no es guanyen calés. Però és veritat que em fa molta mandra. Em foto vell, hòstia. Abans… abans podia i ho feia, i ara que ho podria fer amb més motiu, perquè tinc tots els mitjans, em fa mandra. Començar els contactes, emmerdar-me massa. M’he tornat còmode. Per això de tant en tant necessito alguna cosa que em desperti a mi mateix. És per això que funcionen les exposicions que faig, perquè de la mateixa manera que m’han despertat a mi, desperten la gent que s’ho mira«.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

*