El CineClub Ateneu organitza per aquest dijous a les 8 del vespre una nova projecció del seu cicle Pantalla Oberta. La cinta escollida és «80 egunean» (80 dies), llargmetratge basc dirigit per Jon Garaño i José Mari Goenaga el 2010. La projecció es farà a la sala de socis i l’entrada és lliure i gratuïta.

Pel seu primer llargmetratge de ficció, Jon Garaño i José Mari Goenaga -ambdós provenen dels camps del curtmetratge i el documental- s’han atrevit a explicar-nos -d’una manera clàssica, senzilla i també emotiva i intensa- una relació entre dues dones -Axun i Maite-, que ja grans es tornen a trobar -de manera fortuïta- i que portaven 50 anys sense veure’s.

Així aquestes dues amigues de la infància que es retroben durant unes visites hospitalàries, reviuen de cop sentiments que en el passat, tal vegada no van saber interpretar immerses en un context més repressiu. Maite sí que ha definit la seva condició sexual, però Axun està casada amb un home, viu al camp, i ara li tocarà replantejar-se tota una existència que creia feliç i sense problemes.

Amb unes interpretacions cuinades a foc lent i narrada a l’estil clàssic d’obres com Breve
encuentro (1945), 80 egunean és emocionant per les mirades de dues versemblants actrius que diuen molt més que les paraules, pels petits detalls (unes arracades, uns pots de conserva, una petita caseta de fusta esbocinada,…) que es converteixen en elements reveladors d’una història sobre la por d’estimar. La gosadia dels directors en barrejar lesbianisme i tercera edat no era una tasca fàcil, però és precisament en el risc i en les qualitats artístiques on resideix l’interès d’aquesta sorprenent producció.

Amb una molt bona banda sonora 80 egunean és un melodrama delicat, sensible i ple de vida, amb les dosis justes de melancolia i tendresa, que gira al voltant d’una idea: potser la maduresa no impliqui saviesa, ja que segons com es pot seguir innocent o quedar-se perplex davant els viaranys que agafen els propis sentiments.

En fi, la vida és difícil de catalogar -per molt que s’hagi viscut- i potser, som les persones les que envellim, però no els sentiments.