10 anys del «No a la guerra»

El 15 de febrer de 2003 es va produir la que es considera la primera mobilització global: la manifestació contra la guerra de l’Iraq. A casa nostra també va treure al carrer milers i milers de persones, fins al punt que es considera la manifestació més massiva que hi ha hagut mai a la comarca de l’Anoia.

Per recordar la efemèride i, sobretot, per saber en quin punt es troben els moviments socials davant el context actual, reunim a tres referents d’aquests moviments a la comarca. Pau Carol, de Justícia i Pau; Mireia Rubio, de Baula-Comitè Oscar Romero i Jaume Farrés, d’Igualada Solidària. Ens trobem a la cistelleria d’en Jaume i, només arribar, amb una energia i entusiasme realment envejables, ens ensenya les pancartes d’aquella històrica manifestació que encara conserva. De la mateixa manera que es desplega la pancarta comencen a brollar els records de tots tres.

“Va ser emocionant, vam veure gent manifestant-se que no havíem vist mai moure’s”, sentència Pau Carol, mentre Jaume Farrés recorda que “hi havia gent de totes les classes socials, fins llavors a les manifestacions només hi anava gent majoritàriament d’esquerres”.

Farrés denuncia que “totes les guerres són previstes, es podrien arreglar, però no interessa”. En el cas d’Iraq, continua, “sinó hi hagués hagut petroli, allò estaria desert… els pobles que tenen riqueses naturals estan condemnats”.

Cap dels tres no pot amagar el regust amarg de no haver pogut aturar la guerra. Jaume Farrés es consola dient que “no la vam aturar, però hi vam posar tot l’esforç que vam poder”. Mireia Rubio recull el testimoni dient que “hem de continuar treballant” i Pau Carol es dirigeix directament a Farrés: “amb la força que tens tu, Jaume!”, que contesta amb un xic de rubor “ningú m’ha afluixat”.

Jaume Farrés reivindica com la mobilització va provocar que “fins i tot els partits de dretes van haver de canviar el seu llenguatge”, en referència a les “missions de pau” que desenvolupa l’exèrcit espanyol a països com Afganistán.

Els moviments socials, deu anys després

Mireia Rubio fa una lluïda anàlisi de com els moviments socials estan descol•locats en un moment com l’actual: “la crisi és tan profunda i hi ha tants fronts oberts que ens hem dispersat una mica en l’acció”. Tot i aquesta dispersió, Rubio apunta a la lluita contra els desnonaments com la punta de llança de la lluita social a l’actualitat.

Pau Carol denuncia ràpidament el fet “maquiavèlic” que els bancs acumulin pisos buits mentre desnonen i Farrés s’indigna pel fet que “a qualsevol negoci, si no li va bé, ell s’ha de carregar les pèrdues. Ara, els bancs no, són els diners públics els que es posen”.

Mireia Rubio arriba a la conclusió –compartida per tots tres- que, malgrat l’intent del 15M de reunir diferents causes en un únic moviment, la mobilització dels afectats per la hipoteca és la punta de llança dels moviments socials a l’actualitat. Carol remarca que “tenen molta empenta i els hem de recolzar”, al que Farrés afegeix enèrgicament “tenen empenta, perquè tenen la raó!”. Carol segueix, indignat, preguntant-se el perquè “tants pisos buits i que no vulguin posar un lloguer social…”. Farrés incideix en la necessitat de recolzar-los “perquè estan a davant d’un enemic poderossíssim”.

La clau: un nou sistema econòmic

A diferència de la consigna clara de fa 10 anys, “la necessitat social és més urgent ara”, apunta Pau Carol i “l’objectiu ara és canviar el sistema econòmic”, sentencia Jaume Farrés. Res fàcil, perquè com continua Farrés, “l’indignant és que banca i govern és la mateixa cosa”.

Tot i que apareix a la conversa la necessitat de crear un nou sistema que substitueixi el capitalisme, tots tres coincideixen a dir que el camí és incert. Farrés apunta a la possibilitat que “algun partit presentés una proposta al seu programa”, però Pau Carol replica que “els valors de l’esquerra han estat molt abandonats i el 15M va presentar propostes concretes que els partits podien haver incorporat als seus programes i no ho han fet”. Mireia Rubio continua reivindicant que “la política més saludable, amb majúscules, l’hem de fer, l’estem fent, els moviments ciutadans”. En aquest sentit, Pau Carol continua avisant que “els partits polítics s’han de regenerar, treure’s complexes i gent que no és vàlida”. Rubio afegeix que els hi cal “depurar-se, fer neteja i ecologia, també en política”.

L’individualisme imperant a la societat també apareix a la conversa com un obstacle a qualsevol moviment: “cadascú diu, compte, no perdem el què tenim, però això és una equivocació, perquè a la llarga t’ho prendran si no ho defenses” diu Pau Carol.

Mireia Rubio té la sensació que hi ha un “caldo de cultiu” i Farrés segueix dient que “potser en qualsevol moment hi haurà una erupció”. “O potser no, perquè l’olla bull tan a poc a poc…” conclou Rubio. Carol acaba per posar els peus a terra en aquesta qüestió dient que “els que pensen com a grans capitalistes han de mirar que no bulli massa l’olla”.     

Nous activistes per un nou món

Com apunta Mireia Rubio, “potser molta gent que ara està en aquestes plataformes s’ha vist obligada a actuar perquè li han tocat un dels drets fonamentals. Potser abans no s’haurien plantejat estar en un moviment social, ni tan sols en una associació de veïns, però arriba un moment que ens toca a tots i sabem que junts fem més força”.

La conversa finalitza amb un genial contrast entre la més jove i el més veterà. Mireia Rubio té clar “que em moriré sense veure el món canviat”, al que Jaume Farrés replica “però hem d’anar-hi i la història a vegades té tombs que no saps perquè”.

Imatges de les mobilitzacions cedides per l’Arxiu Audiovisual de l’Ajuntament de Santa Margarida de Montbui.